La nena eterna de mirada tràgica. Carson McCullers, una dona amb molt talent, fràgil cos i autora d'extraordinaris llibres amb títols per recordar. Editada en català per l'Altra Editorial. Una de les millors representants de la narrativa del Sud dels EUA. Les seves narracions clamen contra la soledat i el racisme. El seu debut literari va ser amb només 23 anys, "El Cor és un caçador solitari" amb personatges estranys, sinistres però tendres alhora. Va tocar la fama de molt jove i la celebritat li va costar un preu molt alt. Només 1 any després del seu debut literari, va patir un atac cerebral que la va deixar amb mig cos paralitzat. McCullers deia "si vols ser recordat, escriu alguna cosa que valgui la pena llegir o viu una vida que mereixi ser escrita".
Entrevistem a Antònia Carré-Pons, autora de "Com s'esbrava la mala llet" un recull de vuit relats publicat per Club Editor on parla dels vells i velles sense embuts, sense edulcorants. Personatges i situacions que ens fan adonar-nos de la realitat pura i dura, amb dosis d'humor i ironia. Un llibre que ja va per la 2a edició en només una setmana. Molt ben escrit i directe sobre alguns temes silenciats: sexe a la 3a edat, obligacions familiars, casal d'avis o residències de gent gran.
És la primera vegada que l'autora es llança en aquest gènere i ho fa amb bona nota descobrint que és l'edat en què les desinhibicions desapareixen com en el primer conte "El Ball" on tant la Martha ni el Sebastià tenen clara que ja no suporten ni les adulacions ni les mentides, ja no els interessen les paraules retòriques i tenen molt clar el que volen. Són vidus, ella es fa dir Martha com a venjança del que va viure al seu matrimoni i en Sebastià pensa que a la seva edat, perdre el temps és ridícul. Asseguren que la tercera edat, el sexe és molt millor que en la joventut, ha perdut força però ha guanyat en matisos.
Tot es torna una mica surrealista quan les persones envelleixen, s'aferren a la vida per pur instint. Desapareixen les regles, cal allunyar-se dels dramatismes. Al conte "Quan s'acaba el dinar" descobrint els avis d'una residència que són com nens petits, reclamen atenció constant i expliquen batallates sense filtres. Parlen de la mort amb molta naturalitat i ironia. La mort forma part de la vida des del mateix moment de néixer, fer-se gran és inevitable.
Antònia Carré-Pons escriu "Com s'esbrava la mala llet" a través d'un fet viscut, cada conte ho és i es remet a un detonant: el seu pare va patir un ictus i es va haver de familiaritzar amb tot un seguit de llocs i situacions: hospitals, geriàtrics, casals d'avis. Una mena d'experiència per salvar-se del que li va succeir.
La realitat és una gran font d'inspiració i els contes de "Com s'esbrava la mala llet" ens deixen aturats, ens fan reflexionar i ens interpel·len en aquells temes que mantenim sovint en un calaix de silencis. Com encarar els problemes de memòria, el canvi de papers dels cuidadors, els raonaments estrambòtics dels que han perdut el nord, com fer front als silencis i a les obligacions familiars.
Per sort o per desgràcia, les persones ens acostumem a tot, perquè és la única manera que tenim de tirar endavant en moments durs. Tots els relats creen un univers natural, que ens situen en situacions, sentiments i entenem el perquè de tot plegat a través del passat.
I s'acaba amb un conte que tanca el cercle "Punt de creu", perquè ens portaa reflexionar a través d'un quadre del simbolisme de l'existència humana. El fil de la vida i l'evocació del record.
