Josefina Castellví - Passió, esforç, sacrifici

“La vida sempre va endavant; mai enrere. No sé què em portarà ara la vellesa però en qualsevol cas és una aventura més”. Amb aquesta mirada optimista afronta el futur, als 81 anys, l’oceanògrafa Josefina Castellví. Qui va ser la primera dona a dirigir una base científica a l’Antàrtida, fa quasi tres dècades, està decidida a apartar-se definitivament de la vida pública i deixar que el seu llegat parli per ella. L’entrevista concedida a Noms Propis serà, diu, “l’última que farà”.

En la conversa amb Montse Busquets, Castellví recorda com “l’impuls i la intuïció” la van portar a dedicar-se a la biologia marina, fent poc cas dels seus professors. “No és ofici per a dones”, l’advertien. Però se’n va sortir i durant els deu anys que va passar al continent blanc –cinc campanyes al capdavant de la base Juan Carlos I– va “aprendre molt, no només de la natura sinó de les relacions humanes”, afirma. Va gaudir dels projectes i mai no va permetre que l’equip la veiés defallir: “quan tenia por o em sentia covarda, me n’anava a una roca i plorava fins a calmar-me”.

És la mateixa roca, a l’illa de Livingston, on, al 2013 i gràcies a la gravació del documental “Els records glaçats”, es va poder acomiadar de l’Antàrtida i fer balanç: “potser he treballat massa, és cert, però no crec haver fet sacrificis ni renunciat a cap ideal”. Per això el millor consell que creu poder donar als joves és que “busquin allò que farien jugant i ho converteixin en una professió”. És la seva recepta de la felicitat. Saviesa que ve del laboratori verge més valuós del planeta.