Miquel Alberola: "La Zarzuela, el Congrés i el Senat eren un triangle per on es canalitzava tota l'energia d'una època"

• En ‘Cròniques des de Madrid’, el periodista d’El País recull les seues experiències a la capital de l’estat
• Va narrar, entre d’altres, la transició de Joan Carles I a Felip VI, unes quantes eleccions i el procés de Catalunya

Alberola anava escrivint un dietari durant els seus anys a Madrid i ara es publica com a llibre

Miquel Alberola (València, 1958) fulleja pacient el seu llibre, mentre ens espera al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València. És el lloc que ha triat per a parlar de ‘Cròniques des de Madrid. Un periodista a la Cort’ (Drassana, 2023), un dietari que anava escrivint durant els seus anys a la capital d’Espanya com a periodista d’El País al Congrés, al Senat i a la Casa Reial. Després de gravar una entrevista per al programa Audiencia abierta de TVE, xarrem uns minuts amb el veterà redactor sobre uns anys frenètics en la seua carrera.

Com va ser l’etapa a la cort de Felip Sext? Inesperada, com a mínim…

Al principi va ser un poc aclaparador perquè és un lloc on no hi hauria anat, ni per convicció ni per exotisme professional. La meua família era republicana i allò em plantejava alguns prejuís. Però finalment va resultar gratificant: vaig fer amics, vaig gaudir d’experiències, de viatges… i sobretot em va servir per a fer este llibre, que no és exactament un llibre sobre el rei, tot i què ix molt.

Arribares en un moment de transició, després de l’abdicació de Joan Carles I… com visqueres aquella etapa?

Eixa transició, si s’hagueren mantingut uns altres factors, com el bipartidisme, hauria sigut un altra cosa. Però el país estava canviant. Hi havia una gran inestabilitat política, uns partits nous que ja no eren republicans en el sentit sentimental, com el PSOE, sinó què estaven tot el dia sacsant el cocoter... i això era una amenaça.

“Joan Carles I no tenia cap interés a deixar d’estar en primer pla“

A més, estava Joan Carles I, que no tenia cap interés a deixar d’estar en primer pla. I pitjor encara, tot allò que quedava baix de l’estora, que no sabem si ja estan totes fora, o encara en resta alguna. Eren coses que, oportunament, anaven aflorant segons els interessos del comissari Villarejo. La transició a la Casa Reial, que va ser dissenyada per a eixir ràpidament d’aquella situació, es va complicar prou.

Miquel Alberola durant l'entrevista amb el programa de TVE Audiencia abierta RTVE COMUNITAT VALENCIANA

Felip VI, la discreció impossible

Parles del rei en el llibre com una figura que, a voltes, tractava de passar desapercebuda… però els fets no li ho permetien. Cas Noos, declaració d’independència de Catalunya, la corrupció, consultes per a formar govern…

El rei, en esta etapa de transició, ha volgut desmarcar-se de la figura de son pare. Perquè, clar, era una figura molt pròxima (a la gent), un personatge campechano... però darrere hi havia coses injustificables. És per això que Felip se n’ha anat a l’altre extrem: si un era molt simpàtic al carrer, a este li costa somriure. Porta amb un hermetisme traumàtic la pròpia representació. Va arribar en una etapa molt convulsa, amb dos cicles polítics en col·lisió… però ni un moria ni l’altre acabava de nàixer. La fragmentació política i la inestabilitat van ser un màster per al rei.

“Felip VI (...) porta amb un hermetisme traumàtic la pròpia representació“

S’havia preparat tota la vida per a ser el representant de la Corona, de fet alguns li diuen el preparat, però és ben diferent botar a l’arena política. Va trobar un moment tens que li va servir per a aprendre, i marcar perfil propi. Per exemple, quan no hi havia manera de formar govern: Rajoy havia guanyat les eleccions però no disposava de suport suficients. Era complicat, havia de negociar i, com que (a Rajoy) no li interessava, Rajoy va fer tant com pogué per a què Pedro Sànchez tampoc no poguera. El govern en funcions va estar pressionant per a què el rei tornara a convocar eleccions i no donar opcions a Sànchez. En eixe moment, el rei es va posar del costat de la Constitució, va voler ser neutral, va marcar perfil i va actuar com el seu equip jurídic li va dir que era més convenient.

Miquel Alberola: "Ningú no en sap pràcticament res de la Casa Reial: no hi ha transparència informativa"

En l’àmbit periodístic, com va ser l’experiència? Consideres que la política comunicativa de la Casa Reial hauria de ser diferent?

La Casa Reial veu els informadors com adversaris, no sé si com xacals que assetgen una presa. No hi ha informació, ni tan sols la positiva te la donen. Els costa. Si hi ha algun assumpte mitjanament greu, te donen (la informació) a les 8 o 10 de la nit, quan els periòdics estan tancant edició. Per a no mobilitzar l’adversari pensen que és millor no tindre presència, no alçar polseguera. No sé si és cosa del departament de comunicació... o si ve de més amunt.

“La Casa Reial veu els informadors com adversaris, no sé si com xacals que assetgen una presa“

Entenc que hi ha molt de carronyer que va darrere del vestit de la reina Letizia, però no han sabut posar en valor la informació de la capçalera de l’Estat, que seria abellidor per al periodista i per al públic.

Parles en el llibre que el rei “viu acomodat en una democràcia parlamentària a la qual va contribuir per la seua pròpia supervivència”. La teua percepció de la Casa Reial va canviar una vegada et trobaves dins, treballant?

És que de la Casa Reial jo no en sabia res. Només allò que havia vist publicat o en reportatges de televisió. Quan arribes a la Zarzuela tens un altra visió, però tampoc cregues que hi ha una gran transparència. Fins i tot hi ha gent que viu de fer creure que sap coses del rei, de la reina... és tot fals, ningú no en sap pràcticament res perquè no hi ha transparència informativa. No perquè hagen d’amagar coses, sinó per por, per fugir del referent que era son pare, una persona molt oberta que facilitava molt les coses. Ara hi ha la tendència de caminar en direcció contrària.

Miquel Alberola: "Felip VI va trobar un moment tens que li va servir per a aprendre, i marcar perfil propi".

Època de canvis i el Procés

Isqueres de València quan va canviar el govern autonòmic. Et va quedar una espineta clavada per no viure eixa etapa?

Sí, és això que estàs veient que te van a posar un plat i que quan te’l vas a menjar... te l’aparten. Efectivament, després de 20 i no sé quants anys hi havia un canvi polític a la Comunitat Valenciana, i me’n vaig anar amb la frustració de no poder viure’l i contar-lo. Era molt atractiu informativament.

“Me’n vaig anar (a Madrid) amb la frustració de no poder viure el canvi polític a la Comunitat Valenciana“

És en eixe moment quan me’n vaig a Madrid i em clave enmig d’aquell embolic, un moment molt convuls on l’estat de les autonomies fa aigua. És el procés de Catalunya, d’on el rei n’isqué reforçat però també molt esguitat. El fracàs del Govern amb la política en el tema del procés, el va forçar a posar-se davant les càmeres, a llegir un discurs duríssim i a legitimar aquell fracàs polític des de la seua posició de cap d’estat. Això va ser complicat.

Bé, et perds l’etapa d’ací però vius en primera persona un lustre amb moments per a la història d’Espanya...

La vida són opcions, està clar que no pots estar ací i allà. Allà era un espectable magnífic perquè era un canvi de cicle que es va acabar produint. Jo estava a la Zarzuela, al Congrés i al Senat, un triangle pel qual es canalitzava tota l’energia d’una època. Sí, estaves allí i vivies un moment apassionant.

'Cròniques des de Madrid' està publicat per l'editorial Drassana RTVE COMUNITAT VALENCIANA

Azorín com a referent en la capital

Azorín és un element recurrent del llibre, una llum, una guia...

M’agrada molt Azorín. I no sé si li passa a altres lectors, però a mi la lectura dels seus textos em transmet una gran serenitat, és desfibril·ladora.

L’arribada a Madrid va suposar una convulsió personal, vaig deixar la família, el meu ecosistema, els amics... no era començar de zero, però era complicat. Em sentia desemparat. Azorín té un llibre que es diu Madrid, on expressa els seus temors en l’arribada a la capital, què podré fer ací, què podré escriure... m’anava puntejant, assenyalant un trajecte.

“La lectura dels textos (d'Azorín) em transmet una gran serenitat, és desfibril·ladora“

Si jo haguera sigut molt religiós, haguera confiat en l’Almudena o en Sant Isidre, però com que no era el cas, Azorín va fer este paper, va ser el meu guia.

Com ha sigut la metodologia d’escriptura del llibre? Era en temps real?

No era en temps real perquè jo estava fent les cròniques per al diari. Tot i això, a la nit, en tornar a casa... no tenia ni televisor, o siga que em dedicava a repensar totes les coses que havia fet durant el dia. Em servia de teràpia. Vaig triar el model d’un dietari perquè era una crònica molt personal, haguera pogut fer un assaig però seria menys sincer.

Es nota, hi ha moltes preguntes.

Sí, a mi mateix. És introspectiu perquè el llibre és un quadre clínic de mi mateix inserit en un quadre clínic d’una època d’Espanya. Clar, és un moment de desorientació i, aleshores et fas preguntes.

Miquel Alberola: "La lectura dels textos d'Azorín em transmet una gran serenitat, és desfibril·ladora".

La ciutat interminable

Amb l’experiència que acumules, la manera com et destinaren a Madrid és una metàfora del periodisme actual?

El meu diari va canviar de punt de vista. (El País) va nàixer amb la democràcia, va fer una forta aposta per ella, després va apostar per l’estat autonòmic obrint delegacions a totes les autonomies i ara havia arribat a la conclusió que era un moment de globalització, amb la qual cosa no tenia sentit tindre delegacions perquè no podies competir amb la premsa local que tenia molts més recursos i estava més trabada en la societat. Davant d’això me’n vaig haver d’anar a Madrid, i vaig tindre la sort que em posaren en llocs molt bons.

Et vas trobar una ciutat hostil?

Madrid és com totes les ciutats. L’expressió política a Madrid, com a voltes a València, és terrible. Però la ciutat és molt més que això. És encantadora, amb una gran oferta cultural... m’agrada molt. Té una gran massa crítica, permet una gran interacció.

“L’expressió política a Madrid, com a voltes a València, és terrible“

El gran problema són les distàncies, agafes un taxi per anar a qualsevol lloc. En el metro, 40-45 minuts no te’ls lleva ningú, per exemple, d’on jo vivia al Congrés. Això sí, l’aigua corrent de Madrid és magnífica.

No és un mite.

No ho és.

Parles molt del metro. Junt amb Azorín, quasi es convertix en un fil conductor...

A Madrid, pràcticament tot passa pel metro. Segons a l’hora que hi apuges, tens una imatge o una altra. De matí veus que la gent va ben vestida, assajant cares al cristall, ha de viure situacions laborals o personals, ajustant un rostre per al moment que experimentaran després. Altres van afaitant-se, altres menjant-se un plàtan...

Això de matí. A la nit, ha canviat tot moltíssim. Uns tornen amb la jaqueta arrugada, o amb la cara desencaixada. El metro és una gran font d’informació. És un dels espectacles més amens que he vist allà. Hi ha molta gent cantant. També una gran biodiversitat de gent demanant. No és una cosa uniforme. És molt atractiu.

Miquel Alberola: "El meu diari havia arribat a la conclusió que era un moment de globalització".

El periodisme que mai no tornarà

Pel que fa al periodisme actual fas ús de l’expressió “transportistes de declaracions”. Hi ha un poc de desencant en este aspecte...

Sí, amb l’edat et vas desencantant de les coses. Però en el periodisme en particular hi ha hagut un canvi radical. El periodisme ha estat canviant sempre, des de finals dels 80 comença a accelerar-se un canvi important... jo vaig començar en una Olivetti, després els ordinadors... és una revolució permanent.

“Ara no hi ha temps per a elaborar bé la informació“

Però ara és una disrupció perquè tot allò que era el periodisme, el gènere literari per excel·lència en el segle XX, s’ha complicat moltíssim. Ara no hi ha temps per a elaborar bé la informació: perquè te l’estan requerint perquè hi ha un altre mitjà que l’està publicant, perquè no pots explicar l’atmosfera de les notícies... no hi ha temps, és tot una urgència. L’electrodomèstic és el missatge, ja no és el mitjà ni res.

Consideres, per tant, que això ha fet que la societat haja perdut capacitat crítica?

Abans de la gran fragmentació que s’ha produït en el món mediàtic, a tu te feien una entrevista i l’havia vist tot el món. Ara te poden fer setanta i no t’ha vist pràcticament ningú. Esta fragmentació no crea una tendència ni explica bé les coses que estan passant, perquè cadascú tendix a mirar la seua pantalleta.

“Acabes sent víctima de l’administració, depens dramàticament d’ella i de les conjuntures polítiques“

És un moment de trànsit cap a alguna cosa que no sé que serà. Al final, tal volta en els mitjans de comunicació acabe passant com en les entitats bancàries: que hi ha una acordió, i se queden dos o tres mitjans i els altres no puguen sobreviure. El gran drama és que, abans, els mitjans vivien del seu propi treball, però ara eixe pastís publicitari s’ha repartit tant que no hi ha opció per a tots. I acabes sent víctima de l’administració, depens dramàticament d’ella i de les conjuntures polítiques i això crea unes prebendes i unes mordasses increïbles per als mitjans de comunicació.