La sempiterna aversió dels joves a l’autoritat externa al seu marc generacional va trobar en la música un vehicle idoni per articular-se en forma de soflames breus, concises i directes contra el poder adult. Als inicis del rock’n’roll, les cançons antiautoritàries van focalitzar-se en les figures repressives més properes a l’experiència quotidiana adolescent: bàsicament, els pares i els professors.
Però a mesura que el ventall subcultural va anar ampliant-se, i sobretot arran de l’emergència de discursos musicals sorgits dels segments menys afavorits de la societat, principalment aquells travessats pels prejudicis racials, els missatges van endurir-se, focalitzant-se principalment en la policia.
A les cançons de punk, reggae i hip-hop, per exemple, el poli ja no és solament una figura repressiva en el pla simbòlic, sinó un enemic factual les accions del qual afecten directament el dia a dia dels joves que fan o escolten aquests gèneres.
