Segons la Viquipèdia, una teoria de la conspiració “és una explicació d'un esdeveniment o situació que invoca una conspiració de grups sinistres i poderosos, sovint de motivació política, malgrat haver-hi altres explicacions que són més probables”.
Així doncs, una teoria de la conspiració respon, abans de res, al desig de creure en un relat diferent de l'hegemònic, per poca lògica que pugui tenir. De fet, l’absència de lògica mai ha estat un problema pels teòrics de la conspiració, experts en el desenvolupament d’arguments circulars: de fet, que no hi hagi cap evidència del que diuen és, justament, l’evidència que existeix, donat que el secret, l’ocultació, és un factor indispensable de les seves cabòries.
Però, d’on sorgeix aquest desig de creure en una idea en conflicte amb la versió oficial o, si més no, acceptada per la majoria? Òbviament, de la necessitat de distingir-se, de diferenciar-se de la majoria.
El teòric de la conspiració se sent un escollit, és un il·luminat, en el sentit místic del terme: ELL coneix la veritat. ELL sap el que està passant. Compartir teories conspiratives és accedir a un estadi superior al reservat al comú dels mortals i posar-se a la mateixa alçada que la dimensió secreta del poder, a la qual se l’enfronta cara a cara.
