La música popular és una manera d’explicar-se el món. Sovint, mitjançant mites romàntics, a partir d’una idea de com se suposa que haurien de ser les coses: la vida ideal, l’amor ideal, l’amistat ideal, etc.
En aquest sentit, la iconografia del pop perpetua el pensament hegemònic, esdevé un dispositiu de control que explica al públic com ha de comportar-se, què ha de sentir, on comença i on acaba la seva suposada llibertat. Però a vegades, la realitat desplaça a aquesta ficció normativitzant i es revela en els llocs estètics menys esperats.
El comentari crític de les institucions més obvies del poder, com la policia, l’Estat, l’aparell econòmic o l’església és una constant en gèneres que, precisament, es fonamenten en aquesta mena de temàtiques, com el punk, la cançó protesta o bona part del metal.
Però les coses es posen realment interessants quan aquesta mena de discursos s’infiltren en músiques en principi concebudes com apolítiques, com el pop o el dance.
Aleshores, es dona una subversió l’efecte de la qual s’amplifica en la sorpresa, en el fet que una cançó parli de coses de les quals se suposa no hauria de parlar. Per exemple, quan posa del revés la institució eclesiàstica i la religió mateix.
