La por al dolor físic i al trencament del cos amb la ferida i la mutilació és potser la més atàvica de totes les pors que compartim els éssers humans. Té a veure, és clar, amb l'instint de supervivència. No obstant això, el rebuig de la ferida i la mutilació té també un vessant moral, ètica i, en definitiva, cultural, que no pot obviar-se. Si tenim en compte que la cultura, en qualsevol de les seves expressions al llarg de la història, ha fet mans i mànigues per distanciar-nos de la nostra animalitat i de la nostra constitució en tant dispositius biològics fets de carn, ossos i fluids, aleshores s'entén millor el terror al qual ens veiem obligats a enfrontar-nos quan la ferida i la mutilació ens recorden la nostra fragilitat i, més important encara, que, finalment, som idees que necessiten un cos, per molt que sovint, cada vegada més, pretenguem el contrari. I és un cos que pot trencar-se, deformar-se, patir i extingir-se.
Pitjor encara, que ALGÚ pot trencar, deformar, fer patir i finalment finiquitar. Aquesta relació complexa amb el cos, el propi i el dels altres, és en bona part l'eix al voltant del qual s'organitzen les diferents narratives del que podríem anomenar "horror corporal", un terme que empro més enllà del subgènere del cinema de terror conegut com a body horror. Horror corporal és el que impregna el Titus Andronicus de William Shakespeare i els llibres de sang de Clive Barker; l'estètica japonesa de l´eroguro i les pel·lícules de David Cronenberg; el teatre del grand guignol i les pintures negres de Goya.
Dit això, que comenci la carniceria.
