Vivim una època gòtica, assetjada pels fantasmes del passat. Uns espectres més presents que mai gràcies a, o per culpa de, la convergència d'una febre nostàlgica sense precedents —com vam explicar a un dels programes de la temporada passada— i a la possibilitat de revisar pràcticament qualsevol esdeveniment pretèrit, ara degudament digitalitzat i a l'abast online. El filòsof George Santayana deia que aquells que no coneixen la història estan condemnats a repetir-la, però, paradoxalment, l'omnipresència fantasmal del passat, l'accés permanent a la seva informació, no ha estat capaç d'impedir que tornem a caure una vegada i un altre a les mateixes trampes.
L'actual onada conspiranòica i ultraconservadora als Estats Units, i per extensió a la resta de països occidentals, recorda perillosament a la febre del pànic satànic dels primers anys vuitanta, que va provocar que es creessin teories conspiratives que afirmaven l'existència de vastes xarxes ocultes de cultes satànics que segrestaven i abusaven de nens en rituals demoníacs. Un fenomen força similar al generat per la dreta alternativa contemporània en casos com el tristament famós pizzagate, del qual vam parlar l'any passat als dos programes sobre consipranoia que també podeu trobar a la web de Ràdio 4. Els paral·lelismes són múltiples i evidents: informació esbiaixada, fake news, paranoia col·lectiva, cacera de bruixes, judicis absurds, censura... Però què va ser exactament el pànic satànic? Com va originar-se? Quins factors van influir-hi?
