A l'Occident blanc vam descobrir la cultura i la religió rastafaris d'aquella manera. Amb les cançons de Bob Marley vam familiaritzar-nos amb termes com Babilònia, Sió, Jah o ganja. Però pels oients europeus i nord-americans, aquest imaginari resultava més atractiu pel seu exotisme que per una voluntat explícita per comprendre què hi havia al darrere. Què bàsicament era un moviment polític i espiritual determinat per l'experiència de l'esclavisme de la diàspora africana a les Antilles.
El rastafarisme va ser el fruit de la imposició de creences blanques a les comunitats afro-caribenyes i la seva posterior interpretació sui generis adaptades a les circumstàncies dels negres. Un dispositiu sincrètic, un collage, per dir-ho així, que durant els anys seixanta i setanta marcaria per sempre la cultura jamaicana i quedaria incrustat en la seva imatge internacional. Avui expliquem, ni que sigui breument, la seva història.
