Serena Vergano visita 'Noms propis', programa dirigit i presentat per l'Anna Cler amb qui parlarà de la manera com entén la seva professió. "És difícil definir què és una actriu. representes un personatge però sempre hi ha coses teves dintre de la teva interpretació. És una barreja química molt complicada". "D'altra banda, la inseguretat és molt sana perquè si no, si vas trepitjant fort, t'equivoques; has de mantenir la teva modèstia i la teva consciència de qui ets i no voler anar més enllà de tu mateix. La vida fabrica la fama, però tu estàs dintre d'una fabricació on participa molta gent".
Serena és una actriu italiana que els anys seixanta va arribar a Barcelona i va portar a l'Espanya franquista aires de modernitat, de bellesa i d'expressionisme. Ha estat allunyada dels escenaris i dels sets de rodatge on ha tornat trenta anys després amb un monòleg sobre la seva pròpia vida i un homenatge a un compatriota seu, el cineasta Federico Fellini, al Teatre de l'Akadèmia de Barcelona, sota la direcció de Guido Torlonia. "No estic nerviosa de tornar als escenaris. He trencat la barrera del so, del pànic. És a dir, he trobat el fil que em connecta amb el públic que és el més important. Tu has de sentir-lo i quan el públic et sent, tu també. És absolutament indescriptible. És com una respiració que va i ve".
L'actriu va néixer a Milà, ara fa 76 anys. Va estudiar art dramàtic al Centre Experimental de Cinematografia de Roma i va debutar al cinema amb la pel·lícula 'I dolce enganni' (1960). Va participar en pràcticament tots els films de l'Escola de Barcelona i en fou la seva musa per excel·lència. "Érem un grup d'amics que rodàvem cadascú el seu moment. Jo sortia d'un rodatge i entrava en un altre. Era com una mena de cadena intel·lectual. Semblava el més normal del món treballar amb ells. Era un cinema d'avantguarda. Jo crec que van contribuir bastant els madrilenys a posar aquest nom".
