Nou entrevistes per a entendre a Pau Riba
- Un repàs per diferents discos i llibres del músic i poeta, el autor de Dioptria o Jo, la donya i el gripau
- Periplos irradiantes li ret un petit homenatge aquest diumenge a las 17 h en Radio 3
- Llegeix l'article en castellà
Pau Riba ha sigut un dels artistes més importants de la cultura catalana de les últimes dècades. El doble disc Dioptria està considerat per alguns crítics com el millor disc de la història del rock en català i entre els millors del pop espanyol. Va néixer el 7 d’agost a Palma de Mallorca. Va créixer en una família burgesa catalana, net del poetes Carles Riba i Clementina Arderiu. Va morir el 6 de març de 2022.
Periplos irradiantes de Radio 3 li ret homenatge aquest diumenge 7 d’agost, el dia que haguera complit 74 anys, amb un reportatge centrat amb la reinterpretació de la música popular catalana i on destaquen les versions que hi va fer de la música infantil. Escolta el programa a les 17 h.
Abans aprofitem per a fer un recorregut per algunes de les entrevistes més recents que s’han pogut escoltar en Ràdio 4, Radio Nacional i Radio 3.
Entre el rock i el folk
“És un dels més grans èxits”, així va definir Pau Riba el disc Jo, la donya i el gripau (1971) en el programa Tradicionàrius de Ràdio 4. Un treball que va explicar que és el preferit dels “folklòrics”. Entre els disc exitosos va destacar primer els Dioptria I (1970) i Dioptria II (1971), també hi va afegir Electròaccid àccid alquimístic xoc (1975), que és amb els qual “els rockeros es queden”.
“Jo sempre he anat fent una mena pèndul entre el rock i el folk. Vaig començar amb el Grup de folk i després vaig ser dels de el Grup de folk que se’n van anar cap al rock. Bé, jo potser ja hi era. Va haver-hi como una escissió, una part va vindre cap a la cosa tradicionalista i una altra ens vam anar cap a la tradició del moment, que era el rock”.
Al Parc de la Ciutadella
“Àngel Fàbregas, un personatge molt important, ens va cohesionar i va muntar aquest festival folk. La primera actuació després de la guerra, a l'aire lliure amb 'mogollón' de gent. Va ser espectacular", així recordava el músic Jordi Pujol en Territori Clandestí de Ràdio 4 el 30 de maig de 1968. Allí en l’escenari hi eren el Grup de folk. “Abans de Woodstock i de tots els gran festivals”, destacava Pau Riba. Ells van viure el maig 68 desde l’escenari: “Ens vam solidaritzar amb París des del Parc de la Ciutadella”.
Propostes deshonetes
“Tant jo com a cantautor, com el que jo estava observant al meu voltant, diguem que els discos que es feren aquí eren una mica doncs un tractament de ‘ringo-rango’, per dir-ho de alguna manera suau. Quan vaig sentir el disc [Jo em donaria amb qui em volgés] de la Maria del Mar [Bonet amb el grup Om, Romàs Escalas, Jordi Sabatés i Toti Soler], vaig pensar això ‘son palabras mayores’ i vaig còrrer a investigar qui l’havia fet i vaig anar parlar amb ells. Vaig descobrir que un d’ells era Toti Soler i al cap de poca estona ja estava a casa seva fent-li propostes deshonestes”, contava Pau Riba sobre com va ser el punt de partida de Dioptria en Territori clandestí.
La censura i el surrealisme
Les lletres de Pau Riba van incloure desde el principi certa crítica cap a la burgesia catalana, però va aconseguir esquivar la censura en discos com Dioptria I y Dioptria II’: “Jo crec que això és bàsicament pel fet que el meu estil es surrealista. Jo i [Jaume] Sisa som artistes surrealistes i crec que la censura no ens comprenia”. “La censura estava contra Raimon, Lluís Llach que eren activistes polítics, però nosaltres, no. Era un altre activisme que es colava entre les escletxes”, va explicar en Entre dos luces quan presentava la reedició conjunta d'aquests àlbums.
Jaume Sisa i Pau Riba
Quan Pau Riba va voler presentar el seu disc Dioptria I en el Palau de la Música, li negaren el permís, així que ell i Jaume Sisa van idear “el projecte comú” de comprar “una butifarra” catalana, “la van embolcallar bé en una capseta molt mona, amb un llacet i la bandera de les quatre barres i li ho vam dur al director del Palau”, ho va contar el propi Sisa en una entrevista dels dos en El ojo crítico horas abans d’un concert que els anava a reunir en les Noches del Teatro Español a Madrid.
Dioptría, cançó a cançó
Doce pulgadas, l'espai de Radio 3 Extra per a descobrir la història darrere d'un disc, va dedicar dos programes a repassar el doble àlbum Dioptria. Va parlar sobre rock and roll, surrealisme, censura, drogues o moviment hippie. “Els nostres pares ens deien ‘això no és música, això és soroll’. La distorsió i totes aquestes coses, clar, a nosaltres ens donaven embranzida i a ells els donaven quatre patades en el cul”
“A Espanya encara no es comercialitzava, a nosaltres ens arribaven discos i casetes des de fora d'Espanya i estàvem bastant al dia. Una mica abans va ser quan l'eclosió de The Beatles i The Rolling Stones. No solament ells, sinó tots els grups anglesos i tots els grups americans, tot el rock anglosaxó”.
Pascal Comelade i Pau Riba
El disc Mosques de colors (2013) va començar “en conversacions de bar” amb Pascal Comelade, va explicar Pau Riba en el programa Músiques clandestines de Ràdio 4. “Algunes vegades ens trobàvem un 'bolo', en algun lloc, en algun acte públic” i allí en parlaven d’aquesta possibilitat. Fins que un dia Pascal li va dir que li enviaria uns pianos enregistrats i que comencés a fer el que vulgués: "Pam, pam, vam començar de la teoria a la pràctica”.
Màquines i intel·ligència artificial
L’assaig La revolució que ara toca (2016) no és “un tractat d’economia ni de política, és de filosofia”, va aclarir en el programa Territori clandestí de Ràdio 4. “La gran cosa que està passant en aquest moment és precisament que hem creat i utilitzat unes màquines, però ha arribat un moment que aquestes màquines estan començant a ser ja els nostres companys inseparables, gairebé intel·ligents i com si fossin companys de veritat, diguem d'escola. Bé, jo no jutjo, només constato que hi ha aquesta tendència”.
“S'està intentant per tots els mitjans aconseguir la intel·ligència artificial i fer que les màquines siguin intel·ligents i fins i tot hi ha la pretensió de fer-les raonar. Jo dic ‘escolta'm, és que nosaltres utilitzem les màquines precisament per emmagatzemar tota la informació, és a dir, no tenir-la nosaltres en el cap sinó que la informació la tenen elles. Si les fem raonar, tot açò que s’ha escrit fins ara de milers de pàgines de ciència ficció, sobre la revolució de les màquines o la guerra de les màquines contra l'home. Ei, fins aquí ha sigut ciència ficció, però ja gairebé hi som amb això. Jo penso que potser és el més important del moment històric en què vivim. Ai, ai, ai, què hem de fer amb les màquines? O què faran les màquines amb nosaltres? O què passarà amb les màquines?”.
Sols en el cosmos
“L'univers no el conec, l'univers en persona no el conec, però jo crec que el univers respon al que nosaltres pensem de l'univers, és a dir, aquí tot està centrat en els nostres caps. No hi ha una altra sortida. No hi ha ningú que ens doni confirmació de res, ni que ens doni pistes, que ens digui cap a aquí o cap allà. Estem absolutament sols al cosmos. Per tant, tot el que nosaltres pensem potser sí o potser no. Per tant, jo penso que l'univers no té moments, no té murs”, va contar en De boca a orella de Ràdio 4 sobre el que vol transmetre amb el seu llibre Història de l'univers (2021).
