Cinc entrevistes per a conèixer al pianista de jazz Tete Montoliu

• Recuperem del arxiu cinc conversacions inèdites, una d'aquestes en català, en RTVE Play Radio
• El músic de Barcelona parla de la seua relació amb els seus pares o del repertori que interpretava

Tete Montoliu, pianista de jazz

“No crec que tingui cap importància ser vident o no ser. No he tingut cap mena de complex, cap problema amb això”, va dir Tete Montoliu en una entrevista a Radio Nacional. El pianista va néixer el 28 de març del 1933 a Barcelona i amb tan sols quatre anys va aconseguir un gran domini del piano. Va ser el primer músic de jazz espanyol a tenir una gran rellevància internacional.

Aquest 2022 es compleixen 25 anys de la seva mort, va morir el 24 d'agost del 1997. El Barcelona Jazz Festival ha organitzat un homenatge titulat Per sempre Tete al Conservatori del Liceu aquest 1 de desembre. Comptarà amb la participació de cinc pianistes: Albert Bover, Ignasi Terraza, Alexandre Esperanza, Xavi Torres i Lucía Fumero, aquesta última és la filla d'Horacio Fumero, el contrabaixista de Tete.

A Radio Nacional de España et proposem recordar-lo a través de cinc entrevistes inèdites a la nostra web, una d'elles en català.

Per qué la música? I el jazz?

El pare de Tete Montoliu era músic: “Tocava l'oboè i el corn anglès a la Banda Municipal de Barcelona, també en el Teatre del Liceu i crec recordar que tocava amb l'Orquestra Clàssica de Pau Casals. A més, Casals, abans d'emigrar, tenia la intenció de ser el meu mestre de música, perquè jo no sé el perquè a casa meva des que vaig néixer ja van dir que havia de ser músic sense preguntar-m'ho a mi”, li va explicar a Máximo Fernández al programa Diálogos con… el 12 d'abril de 1980.

Va definir la seva mare com “la culpable de que tingués afició per la música de jazz. Perquè ja tenia discos de jazz a casa ja aquells anys” d'artistes com Duke Ellington i Fats Waller. Aquests els escoltava “els dies laborals”. “Els diumenges al matí [anava] al Palau de Belles Arts, no era el Palau de la Música. Escoltava els concerts de la Banda Municipal”.

Entén que el seu interès pel jazz va sorgir perquè era “el llenguatge que em va entrar més fàcilment a mi”. Després d'escoltar les dues músiques, el llenguatge que vaig comprendre millor, cosa que em va fer sentir alguna cosa, va ser la música jazz, ja des de ben petit”.

Ser famós i els amics

“Vaig fer bons companys més que amics, perquè després ens hem perdut. En tinc algun que de quan en quan ens veiem. Son companys d’escola, amics, no”. Davant la insistència del periodista, Ricardo Fernández Deu, respon de manera contundent al pianista en el programa Tot plegat: “Tinc un gos, molt maco”. Hi afegeix “diuen que soc famós, que tinc un prestigi mundial i totes aquestes coses. Aleshores per saber si jo tinc o no tinc amics hauria de deixar de ser el Tete Montoliu famós i necessitar alguna cosa de tots aquells que diuen que son amics meus per saber si realment ho son o no”. Li pregunta sobre el fet de deixar de ser conegut i diu: “No deu ser massa agradable”.

Les cançons tradicionals

“Ho he fet sempre. Quan surt a l’estranger, tant als Estats Units com al Japó o a qualsevol lloc de Europa, a part de tocar temes tradicionals de jazz, toco a la meva manera [...] cançons tradicionals catalanes i aleshores explico al públic que allò és Catalunya i que són del meu país, del país català, i jo hi faig pàtria a la meua forma”, va explicar en Tot plegat.

“Mai solc tocar el mateix”

Al programa Estudio 16/18 el 13 de maig de 1980 va explicar que en un concert “mai” tenia un programa prefixat perquè “s'avorriria”. “Resulta que com tots tres ens entenem perfectament bé i parlem el mateix llenguatge musical. Comencem tocant un blues, això és impepinable perquè jo he de començar tocant un blues”.

“Després ells no saben mai el que tocaré i jo tampoc, normalment. Toquem temes estandarditzats de la música de jazz a l'estil bebop, que és el que em va a mi i als tres. Mai no acostumo a tocar el mateix. Sempre canvio i sempre és una sorpresa per als que m'acompanyaven i de vegades, pobrets, els torno bojos”.

“A mi no m'agrada”

“Jo a l’hora d’improvisar resulta que estic component constantment, perquè la improvisació és composició, però quan componc alguna cosa perenne que hagi de durar. No sé què passa, que a mi no m'agrada i al públic sí. Per què?”, confessava al programa Edición de tarde de Radio Nacional.

Preguntat sobre el jazz-fussió va dir: “No m'agrada la xocolata amb clotxines. Són uns contrastos que poden arribar a la cacofonia”. Sobre el jazz-flamenc també va explicar que no li agradava i hi va afegir “perquè jo seria incapaç de dir que això no està bé. Jo no dic mai que les coses estan bé o malament, sinó que m'agraden o no, i si no m'agraden és perquè no em fan sentir res. Quan alguna cosa no em fa sentir res és que segur que no m'agrada”.

L'oient de ràdio

Al pianista li agradava “molt” la ràdio: “Ha tingut una gran importància tota la meva vida, ja que gairebé he viscut amb la ràdio, per a la ràdio. De petit als 10 o 11 anys anava al cinema amb un locutor de Ràdio Barcelona que s'ha mort, es deia Gerardo Esteban. Ell em relatava la pel·lícula a mi. Abans de relatar-la als oients, feia un assaig amb mi. Com a mitjà de difusió la ràdio, jo crec que és el més important que hi ha al món i a més el més ràpid”, li va dir a Jesús Quintero en una entrevista.