Chicho Ibáñez Serrador, llegenda viva de la Televisió Espanyola
- Repassem el més destacat de la seva producció televisiva
A la història de Televisió Espanyola hi ha noms escrits amb lletres d'or per la seva excepcional aportació al patrimoni audiovisual de la radiotelevisió pública: és el cas del realitzador, director, actor i guionista Narciso Ibáñez Serrador. Fill del director teatral espanyol Narciso Ibáñez Menta i de l'actriu argentina Pepita Serrador, Narciso (més conegut com Chicho) va néixer al 1935 a Montevideo i va viure la seva infància en terres llatinoamericanes acompanyant als seus pares en les seves gires. Va ser en 1963, 16 anys després d'establir-se a Espanya, quan va començar a treballar en TVE amb l'adaptació de clàssics literaris.
"N.N.23" és el títol d'un dels capítols més celebrats de la seva sèrie Mañana puede ser verdad, que va ser emesa a Argentina uns anys abans que a Espanya (1964-1965). En "N.N.23", els habitants de la "ciutat mundial" han estat convertits en autòmats en un règim tecnocràtic de ressonàncies orwellianas en el qual està prohibit llegir. L'èxit de Mañana puede ser verdad va portar a Chicho a apostar en TVE per una altra sèrie semblant: Historias para no dormir.
Emeses al llarg de tres temporades entre 1966 i 1982, Historias para no dormir eren adaptacions televisives d'obres de terror, misteri i fantàstiques, basades en escrits d'autors com Edgar Allan Poe. Molts dels capítols són presentats pel propi Ibáñez Serrador. Un d'ells, "El asfalto", va ser premiat en 1967 en el Festival de Montecarlo amb la Nimfa d'Or al millor guió, primer guardó internacional per TVE en la seva història.
En 1968, Chicho realitza i escriu al costat de Jaime de Armiñán el programa còmic Historia de la frivolidad, interpretat per Irene Gutiérrez Caba, una producció que també va rebre una Nimfa d'Or a Montecarlo. Una puritana i els seus ajudants, que estan en contra de tot el que s'allunyi de la castedat, ens aniran mostrant amb un enginyós recorregut l'erotisme a través de la història.
El 24 d'abril de 1972 comença un concurs que marcarà una fita en TVE i forma part de la memòria col·lectiva de diverses generacions d'espanyols:Un, dos, tres. Presentat primerament per Kiko Ledgard, i després per Mayra Gómez Kemp i uns altres, el programa va tenir un gran èxit d'audiència en les seves deu etapes repartides al llarg de quatre dècades. El format del Un, dos, tres va arribar a vendre's a altres països com Portugal, el Regne Unit, els Països Baixos i Alemanya. La seva última temporada, en 2004 amb el nom de Un, dos, tres... a leer esta vez, pretenia fomentar la lectura.
Mis terrores favoritos va ser una sèrie de pel·lícules de suspens i terror que Chicho va seleccionar i es va encarregar d'introduir al seu estil, amb molt humor negre. Es va mantenir en antena dues temporades a La 2 (1981-1982 i 1994-1995), en les quals els teleespectadors van poder veure obres com La llavor del diable, Drácula, Els ocells, La mosca o Malson en Elm Street.
Al 1989 es va estrenar el concurs Waku Waku, amb preguntes relacionades amb els animals, presentat en una primera etapa per Consuelo Berlanga (1989-1991) i en una segona per Nuria Roca (1998-2001). En 2003 va conèixer una tercera època, amb la conducció de Rosa García Car, sota el nou nom de Jimanji Kanana.
En 1990 va arribar a TVE el primer programa sobre sexologia al nostre país: Hablemos de sexo, presentat per la doctora Elena Ochoa. Amb ell, Chicho va aconseguir el seu primer Premi Ondas. Parlem de sexe també va marcar una època, doncs per vegada primera es va començar a parlar en la televisió espanyola amb tota naturalitat de temes com la masturbació, l'homosexualitat o les fantasies sexuals.
Entre 1994 i 1995 es va emetre el programa de successos Luz roja, també amb la presentació d'Elena Ochoa, en el qual s'abordaven problemes com la violència domèstica, l'alcoholisme, la ludopatía o les sectes. Però també altres qüestions com les fantasies sexuals
En 1995 s'engega El semáforo, presentat per Jordi Estadella, concurs d'artistes novells que es va mantenir en antena fins al 1997. Va ser la seva última gran aposta televisiva.
