'Imprescindibles' recupera la figura d'Ocaña, una de les icones emblemàtiques del col·lectiu LGTBI
'Imprescindibles' dedicarà el seu programa d'aquest diumenge, últim de la temporada, a la figura de José Pérez Ocaña, performer, pintor, artista i una de les icones més emblemàtiques del col·lectiu LGTBI, amb motiu de la celebració del Dia de l'Orgull i dins de la programació especial dedicada a aquesta data a RTVE. És una producció pròpia de RTVE, escrita i dirigida per Gemma Soriano i Pilar Granero, que aporta noves dades, algunes rescatades de l'arxiu propi i altres pràcticament inèdits que permeten acostar-se a la figura d'Ocaña com mai abans.
El documental que es va estrenar dimecres a Cineteca a Madrid, també es va projectar ahir als Cinemes de Girona de Barcelona. A més de les autores del documental Gemma Soriano i Pilar Granero i del director d''Imprescindibles' Marcos Hernández que van agrair la presència dels assistents, a l'acte van participar familiars d'Ocaña, entre ells els seus germans Jesús i Rafael Pérez Ocaña, i la galerista francesa i amiga de l'artista Annick Jaccard-Beugnet, que també apareixen en el documental.
Gemma Soriano i Pilar Granero a la presentació de 'Yo, Ocaña' a Barcelona
Gemma Soriano va explicar a l'inici: "Per als que som d'una edat, Ocaña forma part de la nostra memòria sentimental i els que sou més joves descobrireu, si no coneixeu el personatge, que realment us atrapa". "Aquest és possiblement el documental que més he gaudit fent. Tot ha estat meravellós perquè realment és un personatge que et convida a gaudir", va afegir.
Després de la projecció, el germà d'Ocaña, Jesús Pérez Ocaña, molt emocionat va agrair la feina feta en el documental i va explicar que el seu germà era un gran home i que "la pena és que quan ell es va morir estava en tot el seu apogeu com a gran pintor, per a mi l'última obra d'Ocaña és una meravella".
Rafael Pérez Ocaña també va agrair que el documental reculli la sensibilitat del seu germà i va explicar que ell era molt jove quan va morir, "que pena que quan comencem a ser amics, a entendre'ns i a intimar se'ns mor". I va destacar: "El meu germà va fer un servei molt gran a part de la societat que malauradament està marginada i continua estant marginada i són persones que tenen la seva sensibilitat, que tenen la seva forma d'amarar, i crec que el meu germà sense voler s'ha convertit en un mite i ara ens toca a la família seguir aquest llegat".
Per la seva banda Annik Jaccard-Beugnet va voler remarcar que "és un gran documental, perquè representa les dues facetes d'Ocaña. Hi havia un Ocaña molt provocador, molt transgressor i un Ocaña molt més tradicional i ell barrejava les dues coses".
Documental de Gemma Soriano y Pilar Granero
'Yo, Ocaña'
Hi va haver un temps, just després de la dictadura franquista, en què la ciutat de Barcelona es va convertir en la capital cultural d'Espanya i d'Iberoamèrica. El camí cap a la democràcia va fer tremolar els fonaments de la cultura més acadèmica i l'epicentre d'aquest sisme es va focalitzar en les emblemàtiques Rambles barcelonines. Va ser allà on va emergir la figura de José Pérez Ocaña. 'La Ocaña', com agradava anomenar-se, va ser un artista a totes llums inclassificable. Han hagut de passar més de 40 anys de la seva prematura mort perquè avui Ocaña sigui reivindicat com una icona del moviment LGTBI i, per extensió, un pioner en la lluita per totes les llibertats.
Ja fos vestit de velleta enlluernada o amb vestits rutilants, la presència d'Ocaña pels carrers cantant coples i apujant-se les faldilles no deixava indiferent ningú: "Jo surto al carrer per provocar", deia al mateix temps que s'indignava quan li titllaven de simple transvestit: "Soc artista i quan pinto penso que estic fent art, igual que quan em vesteixo de dona".
Perquè per a Ocaña disfressar-se anava més enllà de buscar l'espectacle i l'escàndol; era una manera de reivindicar les seves arrels i els seus fetitxes dels que bevia i s'inspirava; com les 'mantoneres' que teixeixen mantells a la Mare de Déu o les penitents que processionen després dels passos de la Setmana Santa andalusa. També era reivindicar la llibertat que no va poder tenir al seu poble de Sevilla, Cantillana, on des de ben petit va patir l'assetjament dels seus veïns per la seva condició sexual.
Víctima del sexili, o tal vegada buscant un lloc on desenvolupar les seves inquietuds artístiques, Ocaña va recalar a Barcelona a principis de la dècada dels 70, sense formació artística i sobrevivint amb treballs de pintor de parets. A poc a poc va atreure l'atenció dels cercles més avantguardistes de la societat barcelonina. Mítica va ser la seva espontània actuació a les Jornades Llibertàries de la CNT de l'any 1977 i la seva presència en la primera manifestació del col·lectiu homosexual que es va celebrar al nostre país.
Aquesta producció pròpia de RTVE aporta noves dades sobre Ocaña, alguns rescatats de l'arxiu propi i altres pràcticament inèdits, com unes gravacions sonores, prèvies a un llibre de memòries que mai va veure la llum, en les quals el mateix Ocaña es treu el disbarat per mostrar-se com el que realment era: un ésser vulnerable, que va patir molt però que va triar l'alegria com a arma revolucionària per canviar la seva vida.
