Cims - Pepa Plana puja al Mont Caro
Amb la pallassa Pepa Plana pugem en aquest capítol de CIMS al Mont Caro. Amb 1.441 metres el Mont Caro és el sostre de les comarques de Tarragona.
La Pepa Plana és una pallassa. Va estudiar art dramàtic però des de fa 10 anys ja només fa de pallassa. Al gener s’ha incorporat al Cirq du Soleil i se’n anat a viure al Quebec. “Cada cim”, ens explica Pepa Plana, “és el començament d’un altre cim”.
Mentre l'equip s’apropa en cotxe al massís dels Port a, on hi ha el Mont Caro, veuen el monument a la cabra salvatge, un animal molt característic de la zona. Al massís dels Ports s’hi poden veure cabres amb molta facilitat.
“Cada cim és el començament d’un altre cim “
La Pepa Plana i l’equip del programa han quedat amb Vicent Pellicer Ollés, un naturalista de la zona. Es probablement l’home que millor coneix els Ports i que ens farà de guia la primera jornada. Coneix la història, les llegendes, la fauna i la flora de la zona. N’ha publicat llibres i n’ha tret fotos de molta qualitat. Es passa hores i hores estudiant el massís dels Ports. Ens dirigim al refugi del Mont Caro a on hi farem nit. “Vaig estudiar art dramàtic, però em divertia més fent de pallassa. Per fer de pallassa has de tenir un talent natural, però també has de treballar molt”. El refugi dels Ports és a 1090 metres d’altura. El guarden una parella, el Mario i la Maria. Aquest vespre qui ens acull és la Maria qui, com ens mostra la Pepa amb la seva càmera, ens ha fet pollastre per sopar. Des del refugi del mon Caro anirem al Coll des Pallers i d’allà ja pujarem al Mont Caro. Ens fa de guia el Moisés que es membre de La Joca club alpí, un dels centres excursionistes més actius a la zona del baix Ebre. El coll de Pallers es a 1.231 metres. No ens queda molt desnivell per arribar al cim del Caro. S’anomena Coll dels Palllers per que hi ha dos grans pinacles de pedra, a banda i banda del coll, que els antics habitants dels Ports van comparar a dos pallers que a més tenien palla tot l’any. Era una metàfora a la desitjada abundància de blat. La Pepa ens parla sobre l’ús despectiu que a vegades es fa de la paraula pallasso:
Mont Caro
“No en tenim cap culpa els pallassos. I els insults podrien anar variant”.
“La grandesa del pallasso es que s’assembla molt al nen petit que tots hem estat alguna vegada“
Des del Coll dels Pallers es veu la cinta serpentejant de l'Ebre que es dibuixa fins al mar. “La grandesa del pallasso”, diu la Pepa Plana, ”es que s’assembla molt al nen petit que tot hem estat alguna vegada”. S'arriba al cim del
Coll dels PallersLa grandesa del pallasso”, ”es que s’assembla molt al nen petit que tot hem estat alguna vegada”.
Mont Caro La Pepa en regala un nas de pallasso i, en certa manera, ens recorda com ens hem fet adults, com ens hem adulterat, fent-nos grans.
La Pepa ens diu...
Ja d'entrada, quan em vàreu proposar fer un cim amb vosaltres, em va fer il·lusió. Tot i que ara, més per qüestions de feina que no pas per ganes, ja només faig una o dues sortides a l'any, sí que és cert que sempre m'ha agradat anar d'excursió i fer cims. Per tant, la proposta em venia de gust, i al mateix temps saber com es pujava una muntanya acompanyada d'un equip de televisió em provocava curiositat.
Potser en un altre moment m'hauria agradat fer un altre cim més 'complet', però entre el problema de dates i el fet que també m'agrada donar a conèixer el sud, crec que el Caro també es mereixia l'oportunitat que es conegués en la seva vessant més 'natural' i que se sabés que, tot i que s'hi pugui arribar amb cotxe i que el cim estigui colonitzat per un munt d'antenes, també s’hi pot arribar fent una bona excursió a peu. Si, a més, l’excursió coincideix amb un dia tan net com el que vam tenir, les vistes són espectaculars; tenir tot el Delta de l'Ebre davant teu és una imatge preciosa.
El fet de fer cims té un plus a l'hora d'anar d'excursió, i encara que normalment les fites més altes ens imposen –en el nostre cas, les del Pirineu– un 'pobre' pic de 1.400m com el Caro, si es comença de del nivell del mar, no té res a envejar a qualsevol 3.000 pirinenc.
També és veritat que l'equip del programa ho va posar molt fàcil: les ganes amb què treballaven i com s'ho havien preparat, ja feia pensar que havia de sortir bé (és clar que encara falta veure el resultat... jeje...). Això sí, el més difícil suposo que serà haver de retallar per tot arreu, ja que dos dies d'enregistrament donen per molt! Haig de lloar molt la feina dels càmeres, ja que ells són els que més van 'patir' la pujada: ara amunt, ara avall i tornem-hi, amunt, i tornem-hi, avall, i sempre amb un somriure.
O sigui que quan vulgueu hi tornem!!!! Això sí, hauré d'esperar almenys un parell d'anys o vosaltres haureu d'ampliar el radi d'acció...
Pepa Plana
