Teresa Pàmies, biògrafa de la guerra i tot el que ve després
- Teresa Pàmies ha estat una escriptora catalana molt marcada per les seves vivències i la ideologia d'esquerres: Amb 17 anys ja parlava en mítings davant centenars de persones
- Repassem les seves obres i títols principals i també els premis que va rebre en deixar per escrit el testimoni d'una vida tan intensa
Teresa Pàmies ha estat una escriptora catalana molt marcada per les seves vivències i la ideologia d'esquerres, que amb 17 anys ja la portà a parlar en mítings davant centenars de persones. Era filla del dirigent marxista Tomàs Pàmies, i Teresa el 1937 va començar a militar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya.
Va treballar molt activament a l'organització fins i tot en responsabilitats de direcció, i va ser impulsora de l'Aliança Nacional de la Dona Jove, que només va existir dos anys, fins al 39 que acabà la guerra.
En aquell moment es va haver d'exiliar i aquí va començar la descoberta de Teresa Pàmies per la força de la paraula escrita. Primer va viure a França, després a Cuba, a la República Dominicana, i finalment a Mèxic, país on va viure més anys.
A Mèxic estudia periodisme a la Universitat Femenina. Però el 1947 marxa a viure a Belgrad, on començà a treballar a la ràdio. En acabat, a Ràdio Praga, fa de com a redactora de les emissions en castellà i català. És d'aquesta ciutat, l'actual capital de Txèquia, on Teresa Pàmies s'inspira per escriure Testament a Praga, un dels llibres que l'ha fet més popular.
Des de l'exili escrivia també per a les revistes catalanes Serra d'Or i Oriflama. Finalment, torna a Catalunya el 1971 i ja sempre més va fer d'escriptora. Pàmies estava casada amb el secretari general del PSUC Gregorio López Raimundo, mort el novembre del 2007. D'aquesta unió va néixer el també escriptor Sergi Pàmies.
L'autobiografia, retrat propi i d'un temps
Els escrits de Teresa Pàmies tenen sempre un fons autobiogràfic, fruit de les seves vivències i compromisos polítics i socials des de l'adolescència. Va ser autodidàctica fins que va entrar a la universitat mexicana. Sempre com a testimoni personal, escriu dels fets que viu des de la II República Espanyola fins al maig francès del 1968.
Quan el 1970 guanya amb Testament a Praga, guanya el Premi Josep Pla i el premi Crítica Serra d'Or de prosa narrativa, aconsegueix que les autoritats no es neguin al seu retorn. Torna a Catalunya el 1971 i comença a fer carrera literària. Escriu novel·la i ficció, però també dietaris, reportatges i altres escrits, també en castellà, com ara la biografia de Dolores Ibárruri.
El fet comú és el rerefons autobiogràfic i el testimoni personal de la Història viscuda en primera persona: des de la Segona República Espanyola fins al Maig francès del 1968, que va viure intensament.
Escriu Quan érem capitans (1974), crònica i biografia dels militants d'esquerra, Quan érem refugiats, Si vas a París papà..., Gent del meu exili, Los que se fueron, La reraguarda republicana, Carta a la neta sobre el comunisme... Més tard, Els anys de lluita (2001) i Estem en guerra. Escrits 1936-1939 (2005).
Entre les seves novel·les més conegudes: Dona de pres, Amor clandestí, Aquell vellet senzill i pulcre, Memòria dels morts, La filla del Gudari... I dels seus viatges: Vacances aragoneses, Matins d'Aran, Rosalia no hi era, Busqueu-me a Granada, Praga i Jardí enfonsat: viatge a Castella i Lleó i Allí em trobareu: viatges (2002).
Col·laborà al diari Avui des que sortí al carrer el primer dia, a la ràdio i en traduccions i assajos en defensa de la dona. Amb el doctor Santiago Dexeus va escriure La mujer a partir de los cuarenta años.
La vellesa és també un dels seus grans temes: publica L'aventura d'envellir (2002) i Conviure amb la mort. Entre altres premis, rebé la Creu de Sant Jordi, la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català.