Doctora Elena Barraquer: "No m'he sentit mai que em pesés el cognom"
- Elena Barraquer és la quarta generació de la saga d'oftalmòlegs Barraquer
- La doctora ha seguit les passes del seu pare, del seu avi i del seu besavi
- Dirigeix la Fundació Barraquer per operar als més pobres del Tercer Món
- Cristina Puig va parlar amb Elena Barraquer dimecres, 30 de maig, a La 2
CRISTINA PUIG
Gent de paraula
Cristina Puig és una periodista de llarga experiència al món de la televisió i una persona a qui agrada la conversa.
Gent de paraula, el nom del programa, defineix a la perfecció la mena de personatges que ella crida a seure al seu plató.
Cada dimecres, a les 20.30 hores, a La 2 de TVE Catalunya
Elena Barraquer és la quarta generació d'una família d'oftalmòlegs de Barcelona i des del 2003 està al capdavant de la Fundació Barraquer que opera a països en vies de desenvolupament.
“és pitjor perdre la vista que no haver vist mai perquè ha nascut estant acostumat a un altre món“
Diuen que una imatge val més que mil paraules i generalment quan ens pregunten quin dels 5 sentits voldríem conservar si només en poguéssim tenir un tothom diu la vista.
No obstant la Dra. Barraquer explica que tenen molts més problemes d'adaptació els sords perquè no sentir t'aïlla i també té clar que "és molt pitjor perdre la vista que no haver vist mai perquè ha nascut estant acostumat a un altre món".
“arribarà un dia que els cecs podran veure-hi“
Arribarà un dia que els cecs hi puguin veure? Actualment està en període molt inicial, s'està implantant unes microcàmeres al cervell que porten un microxip enganxat a la retina i que agafa les imatges que veu l'ull i les transmet. "De moment només s'ha aconseguit que vegin ombres però arribarà un dia que els cecs podran veure-hi".
Saga familiar
Un besavi, un avi i un pare oftalmòlegs. Tot i això, la Dra. Barraquer admet que "mai em vaig sentir obligada a exercir aquesta professió, sempre vaig tenir clar que volia ser oftalmòloga".
“mai em vaig sentir obligada a exercir aquesta professió, sempre vaig tenir clar que volia ser oftalmòloga“
Explica que, quan ella estudiava medicina, a classe només un 25% dels alumnes eren dones i en canvi sí que diu que potser el seu germà sí que es va veure més empès a seguir la tradició familiar.
"El meu germà treia excel•lents, jo treia bones notes però era més juerguista".
“als 12 anys ja estava al quiròfan fent pràctiques amb ulls del banc d'ulls“
La passió per la medicina és tanta que "als 12 anys ja estava al quiròfan fent pràctiques amb ulls del banc d'ulls".
Respecte als seus dos fills, creu que el gran continuarà la saga perquè està estudiant medicina però el petit, afirma rient, vol ser discjoquei.
24 anys a exercint a l'estranger
Elena Barraquer va fer la carrera a Barcelona i admet que pel que fa a les pràctiques ho va tenir fàcil perquè les feia a casa.
“En matèria oftalmològica no tenim res a envejar a la resta del món“
"En matèria oftalmològica no tenim res a envejar a la resta del món" i de fet, puntualitza "Barcelona té un turisme mèdic molt important perquè hi ha un nivell professional molt alt".
Tot i tenir tant a prop l'especialitat, va tenir clar que volia perfeccionar coneixements i va estar 11 anys als Estats Units i 13 a Itàlia.
La porta dels rics i la dels pobres
A la Clínica Barraquer sempre hi ha hagut dues portes, la porta dels rics i la dels pobres, o millor dit, la de la gent que s'ho podia pagar i la dels que no.
“Avui es demana la declaració de la renda. Abans una cosa horrorosa que es deia certificat de pobresa“
"Quan el meu avi va muntar la clínica privada no volia que cap dels seus pacients es quedés sense operació pel fet de no tenir diners, per això va crear les dues portes".
Avui dia, els qui no s'ho poden pagar també poden anar a la Clínica Barraquer. "Avui es demana la declaració de la renda. Abans una cosa horrorosa que es deia certificat de pobresa que donava l'alcalde de barri".
La Fundació Barraquer
Des de l'any 2003, Elena Barraquer està al capdavant de la Fundació Barraquer que treballa per donar els mateixos serveis a països en vies de desenvolupament. "Amb els diners de vendre un Mercedes del meu avi, d'un model que només n'hi ha 3 al món, vam crear la Fundació Barraquer".
“"M'emociono cada vegada que algú recupera la vista perquè hi ha persones joves que arriben al quiròfan cegues“
Actualment treballen al Marroc, Senegal, Níger, Camerun, Gabon, Guinea Equatorial, Kènia, Moçambic, Malawi i la Índia. "Jo vaig a gairebé totes les expedicions i fem una mitjana de 175 operacions en una setmana".
"M'emociono cada vegada que algú recupera la vista perquè hi ha persones joves que arriben al quiròfan cegues". Ens explica també que sempre opera amb música i si pot ser dels Stones millor!
