L'escriptor Lluís Permanyer: "La Barcelona que avui se'ns mostra la devem a la burgesia"
- Probablement l'home que millor coneix la ciutat de Barcelona i la seva gent
- Se l'ha qualificat com el cronista oficial de la ciutat, encara que aquesta distinció no li agradi
- Ha escrit més d'una seixantena de llibres sobre Barcelona, l'últim Vides privades de la Barcelona burgesa
- Permanyer recentment ha estat guardonat amb el Premi a la Trajectòria
CRISTINA PUIG
Gent de paraula
Cristina Puig és una periodista de llarga experiència al món de la televisió i una persona a qui agrada la conversa.
El programa defineix a la perfecció la mena de personatges que ella crida a seure al seu plató.
Gent de paraula s'emet els divendres, a les 20.30 hores, a La 2 de TVE a Catalunya
Lluís Permanyer, periodista, escriptor. Acaba de ser distingit amb el premi a la seva trajectòria. Ha publicat més d'una seixantena de llibres, molts d'ells sobre Barcelona.
“ És segurament la persona que més a fons coneix aquesta ciutat i la seva gent “
El darrer "Vides privades de la Barcelona burgesa" on ens mostra, amb textos i imatges inèdites, com vivien els qui formaven part d'aquesta classe social.
És segurament la persona que més a fons coneix aquesta ciutat i la seva gent.
Tant que fins i tot se'l considera 'cronista oficial', una distinció que no li agrada gens perquè "si ets cronista oficial de la ciutat vol dir que cobres un sou de l'Ajuntament i jo no el cobro, per això sóc lliure".
La Barcelona burgesa
La burgesia és la classe social sobre la que més ha escrit Permanyer, en part perquè la coneix de prop, ja que ve d'una família burgesa.
“ la burgesia, per moltes raons ideològiques ha viscut un descrèdit sistemàtic i total “
No obstant la seva passió per retratar-la es deu en part perquè no caigui en l'oblit la gran tasca que va desenvolupar a la ciutat "la burgesia, per moltes raons ideològiques ha viscut un descrèdit sistemàtic i total", se l'ha fet culpable de moltes coses, que n'és, afirma, però no de tots els mals i hem d'entendre que "la burgesia és una de les claus per entendre la Barcelona que tenim avui, el seu nivell i qualitat".
En el seu darrer llibre "Vides privades de la Barcelona burgesa" Lluís Permanyer desgrana l'estil de vida que portaven aquelles famílies, ens mostra fotos inèdites i ens explica d'on eren, què feien, de què treballaven així com els seus costums i les seves normes "a la burgesia no els agradaven les sorpreses i eren molt severs amb els compliment de tots els rituals".
“ L'Eixample no el va fer cap rei ni cap govern, el va fer la burgesia i en només 30 anys “
També van ser els primers en creure en una zona, fins aleshores, deshabitada "L'Eixample no el va fer cap rei ni cap govern, el va fer la burgesia i en només 30 anys".
“ Morir-se de portada sencera, a La Vanguardia, s'havia convertit en signe de distinció i diners “
Eren gent culte, majoritàriament de dretes, que venien de la indústria tèxtil i que van demanar que hi hagués un gran teatre d'òpera a la ciutat.
Explica també que La Vanguardia es va convertir en el seu diari de capçalera "Morir-se de portada sencera, a La Vanguardia, s'havia convertit en signe de distinció i diners".
Llibres i periodisme
Lluís Permanyer va estudiar Dret. No pas perquè volgués ser advocat però "vaig fer dret per fer carrera diplomàtica i fugir d'una ciutat i un país que estava sota la dictadura i l'especulació porciolesca".
“ Em van votar el més elegant per dins, que és el que té mèrit, ja que ser-ho per fora et poden ajudar a ser-ne “
Després vindrien les col•laboracions amb l'editorial destino i l'arribada a La Vanguardia on va entrar a la secció d'internacional.
Des de l'any 1966 hi treballa com articulista. Per cert que les dones d ela redacció de La Vanguardia el van votar el company més elegant, però ell, reticent a reconeixements i premis matisa "Em van votar el més elegant per dins, que és el que té mèrit, ja que ser-ho per fora et poden ajudar a ser-ne".
L'home i el bigoti
Si Lluís Permanyer és el nom, la marca és el seu inseparable bigoti "Aquest bigoti va ser una juguesca d'estiu i no me l'he afaitat mai" i explica que al començament el portava cap avall, a l'estil mexicà i quan va morir Franco se'l va fer cap amunt
