Josefina Castellví: "El primer iceberg que veus no s'oblida mai. És espectacular"
- Oceanògrafa especialista en microbiologia marina
- Primera dona que va dirigir una base a l'Antàrtida
- Des de 1960 treballa a l'Institut de Ciències del Mar, del qual n'ha estat directora
- Parlem de com és viure a l'Antàrtida i del documental "Els records del gel"
Gent de paraula
Gent de paraula és un programa d'entrevistes personals, dirigit i presentat per Cristina Puig.
Cristina Puig és una periodista de llarga experiència al món de la televisió i una persona a qui agrada la conversa.
El programa defineix a la perfecció la mena de personatges que ella crida a seure al seu plató.
Al Gent de Paraula conversem amb la primera dona que va dirigir una base a l'Antàrtida: Josefina Castellví.
Oceanògrafa especialista en microbiologia marina, des de 1960 treballa a l'Institut de Ciències del Mar del Consell Superior d'Investigacions Científiques del qual n'ha estat directora el 1994-1995.
“ amb un blau que es confon amb el cel, i els icebergs. El primer iceberg que veus no s'oblida mai. És espectacular“
Ara ha fet el que diu és el seu últim viatge a l'Antàrtida.
Té clar que no hi tornarà, però ha volgut compartir aquesta darrera experiència al documental "Els records del gel" que prepara el productor Albert Solé.
Ho ha fet 18 anys després de deixar de dirigir la Base Antàrtica Espanyola Joan Carles I.
La Josefina parla amb passió de l'Antàrtida. Un lloc que no s'oblida i que l'ha deixat impactada per sempre, començant pel color del mar, "amb un blau que es confon amb el cel, i els icebergs. El primer iceberg que veus no s'oblida mai. És espectacular".
L'oceanografia era cosa d'homes
Quan la Josefina Castellví va descobrir la seva vocació en l'oceanografia no ho va tenir fàcil al principi: "em deien, però que dius que vols fer? Això és una professió d'homes. Però jo, decidida, vaig fer totes les trampetes necessàries fins aconseguir-ho. I fins avui".
“ Això és una professió d'homes. Però jo, decidida, vaig fer totes les trampetes necessàries fins aconseguir-ho. I fins avui“
La seva dedicació i empenta la va portar l'any 1984 a treballar d'una manera rellevant en la organització de la recerca a l'Antàrtida, base que va dirigir durant 5 anys. Allà va fer 10 campanyes, és a dir, cada any s'establien a la base durant 4 mesos.
“ la sensació d'aïllament era brutal, no com ara que tens accés a internet“
Eren temps difícils perquè no hi havia les comunicacions que hi ha ara, "la sensació d'aïllament era brutal, no com ara que tens accés a internet". Però l'experiència va ser inoblidable: "veus coses que mai has vist ni tornaràs a veure". Ara bé, això no treu que en alguns moments va passar por.
“ veus coses que mai has vist ni tornaràs a veure“
Sobretot por perquè algú patís un accident, "aquest era l'últim pensament que tenia dirigint la base quan me n'anava a dormir: estupendo un dia més sense cap accident".
L'Antàrtida, un model de la societat del futur
“ La solidaritat és molt gran. Jo diria que l'Antàrtida és un model exemplar del que podria ser la societat del futur“
Tot i aquests temors, la Josefina afirma que l'Antàrtida té una cosa molt important, que és la solidaritat. "A tothom se'l rep com si fos un veí de l'escala, un vell conegut, i quan hi ha un accident tothom es llença a ajudar. La solidaritat és molt gran. Jo diria que l'Antàrtida és un model exemplar del que podria ser la societat del futur".
Un exemple en el tracte humà i un paradís biològic, hi ha una gran riquesa de flora i fauna, amb una meteorologia que no té res a veure amb el pol sud. "El pitjor és la meteorologia, i és el que ens domina. El dia no es planifica fins després d'esmorzar, quan veus el temps que fa". Per la Josefina, però, és difícil explicar com és l'Antàrtida perquè a dins hi cap tota Europa.
“ El color del gel és espectacular. Hi ha 25 colors diferents de blanc. “
Aquest indret, té per exemple, tots els colors imaginables. "El color del gel és espectacular. Hi ha 25 colors diferents de blanc. El sol no es pon mai, baixa una mica però de seguida torna a pujar. I els rajos, projectats sobre els icebergs creen uns colors magnífics"
“ El sol no es pon mai, baixa una mica però de seguida torna a pujar. I els rajos, projectats sobre els icebergs creen uns colors magnífics“
El més dur és l'adaptació psicològica. Més que la física, tot i que el vent, un factor dominant, dóna una sensació tèrmica que difícilment s'aguanta: "allà m'he trobat amb gent molt afectada per la soledat. I amb por no s'hi pot anar. Hi ha gent que arriba entusiasmada, però al cap de 15 dies ja voldrien marxar", explica Castellví.
El silenci de l'espai
Però si hi ha alguna cosa que destaqui per sobre de les altres, a part de la bellesa dels colors i la llum, és el silenci. Per la Josefina és inexplicable la sensació que es té quan no se sent res de res, "un silenci absolut. Deu ser com a l'espai". I al mar es pot escoltar el petar del gel.
“ un silenci absolut. Deu ser com a l'espai“
Tot plegat es recull en el documental "Els records del gel". Una experiència que immortalitza la última vegada que la Josefina Castellví ha trepitjat l'Antàrtida. "Ja no hi tornaré mai més perquè el que havia de fer ja ho he fet. I seria inadequat per a una persona gran, he de deixar el meu lloc a algun jove que tingui un bon projecte".
Conèixer l'Antàrtida ha estat, per aquesta oceanògrafa, l'experiència de la seva vida que passa per damunt de qualsevol mal moment. I ara, 18 anys després i sense pensar-s'ho, els ha pogut reviure.
