La violència vicària: utilitzar els fills per a provocar dolor
- Coneixem un testimoni de primera mà daquesta forma poc coneguda de violència de gènere
- Quan els menors es converteixen en espectadors passius dels maltractaments perden l'empatia
- No et perdis els programes complets d'En Línia per a descobrir més temes que t'interessen
DAVID BELZUNCE
La violència vicària és un tipus de violència intrafamiliar en què, d'una manera o altra, s'utilitzen els fills com a vehicle per a provocar dolor en l'altre progenitor o bé aconseguir alguna cosa. Aquesta conducta és molt habitual com a part dels maltractaments psicològics en situacions de violència de gènere, enfangant o fins i tot destruint el vincle afectiu entre la mare i els seus fills.
A En Línia hem volgut parlar d'aquesta problemàtica sovint poc coneguda i ho hem fet amb la Carme Tello, psicòloga clínica experta en maltractament als infants, i la Rebeca Carranco, periodista de successos i tribunals de El País.
La demanda de divorci com a desencadenant
Hem parlat amb una dona víctima d'aquest tipus de violència. Tot i l'anonimat, el seu testimoni ens ajuda a mostrar una de les cares més invisibles del maltractament. En el seu cas, tot va començar quan ella va comunicar al seu marit la seva intenció de divorciar-s'hi i ell va respondre negativament.
"Van començar tota una sèrie de maltractaments psicològics amb l'objectiu de fer-me fora de la casa i a més posar els meus fills davant de la vivència que jo era una mala mare i una mala persona perquè es posessin en contra meva", ens explica. "Em desacreditava, els explicava que jo tenia altres relacions fora de casa, em deia insults amb connotacions sexuals davant d'ells".
Lamentablement, els fills van esdevenir espectadors passius d'aquesta situació de maltractament. A més, el seu marit va començar a substituir-la de mica en mica de cara als seus fills. "Em feia fora de la cuina els dies que jo acostumava a cuinar o bé anava a recollir-los a l'escola quan em tocava a mi", explica.
El seu cas encara es va agreujar més, fins al punt de rebre amenaces de mort en cas que presentés la demanda de divorci als jutjats. En aquest punt, ella el va denunciar i fins i tot es va arribar a presentar la Policia al domicili, però al no haver-hi cap agressió física no hi va haver cap ordre d'allunyament.
Quant temps després hi va haver una sentència judicial que obligava el seu marit a marxar de casa, la seva filla gran, que ja havia complert els 18 anys, va decidir marxar amb ell d'amagat. "Un dia vaig arribar a casa i em vaig trobar que no hi havia les seves coses", explica. "Vaig parlar-hi per telèfon, em va dir que m'estimava i que si aconseguíem resoldre les coses, tornaria", però no ha tornat a veure-la.
Dels seus tres fills, actualment els dos més grans no tenen cap relació amb ella des de fa quatre i cinc anys respectivament. "Jo els hi he escrit, he buscat vies de reprendre la relació, però ells es neguen completament, no responen, s'amaguen, pràcticament", explica la mare. Tanmateix, ella no ha perdut l'esperança de poder reprendre la relació. "És l'únic que desitjo en aquest món", ens diu.
Inversió de rols i espectadors passius
Trencar el silenci davant la violència de gènere mai és fàcil, i encara menys quan hi ha menors pel mig. Segons la psicòloga clínica experta en maltractament als infants Carme Tello, el testimoni anterior és un cas claríssim de vulneració dels drets dels infants en el context d'una separació conflictiva.
"En els divorcis conflictius els qui més pateixen són els nens, perquè sovint s'utilitzen com a manera de fer mal a l'altre o d'obtenir coses per part de l'altre part. Els fills de manera natural tenen un vincle tant cap al pare com cap a la mare, i posar-los en la situació d'haver de triar és absolutament traumàtic".
A més, en el cas que hem relatat podem veure com un dels fills de la parella fa una inversió de rols, es col·loca en el lloc del pare i marxa amb ell per donar-li suport. Segons Carme Tello "els fills no haurien d'assumir mai aquest paper, han de fer de fills, els pares són adults i poden defensar-se sols".
Si el menor es converteix en espectador passiu d'una situació de maltractament, és complicat que desenvolupi l'empatia ni l'assertivitat i per tant és més fàcil que acabi reproduint conductes agressives. Quan és el menor qui agredeix a la mare és més complicat que ella acabi denunciant.
Les agressions de menors a les seves mares per influència paterna és un fet que acrediten les dades del Departament d’Interior de la Generalitat, dins de les dades de violència masclista. Són xifres que a Catalunya es van començar a recopilar l'any 2008, i des de llavors s’han comptabilitzat un total de 947 detencions de menors per haver maltractat a les seves mares per influència del pare.
La violència vicària als mitjans i als tribunals
La periodista Rebeca Carranco reflexiona: "Sovint els mitjans de comunicació només hem parlat de la violència vicària en els casos més extrems, quan el pare utilitza els fills de la manera que més dolor pot provocar a la mare, que és matant-los". Lamentablement, no resulta complicat recordar alguns casos.
Un dels més mediàtics va ser el de José Bretón, un home que l'any 2012 va ser condemnat per assassinar els seus dos fills, de 2 i 6 anys, després que la dona li digués que volia separar-se. Un cas més recent, el 2018, és el de la Itziar Prat, una dona que va denunciar reiteradament el seu temor que la seva parella pugués acabar matant a les seves filles, i malauradament això va acabar passant.
Aquests dies és notícia que a Tenerife es busquen dues nenes. El pare se les hauria endut després d’avisar a la mare que no les tornaria a veure. A hores d'ara, el cas s’investiga com a possible segrest però no hi ha rastre ni del pare ni de les filles.
"És cert que els casos de maltractament psicològic no els expliquem tant als mitjans, potser perquè pensem que és una cosa menor o un problema entre dos, però és una forma de violència masclista", explica Carranco. "De fet, que els fills són també víctimes de la violència masclista és una cosa que hem tardat a entendre, la llei ho recull només des de 2015, que és fa relativament poc temps".
El desembre de l’any passat Catalunya va aprovar una nova llei contra la violència masclista que inclou noves formes de violència, entre elles, la violència vicària. No obstant això, caldrà veure com es concreta a l'àmbit pràctic.
"No estem veient moltes sentències sobre aquesta qüestió", afirma Carranco. "L'element clau és determinar de quina manera es pot demostrar aquesta violència que no és física. A més, quan un dels fills passa a ser major d'edat, com en el testimoni que hem vist, la cosa es complica".
<
Com detectar-la i com actuar
Quins patrons psicològics permeten identificar que un menor està patint aquest tipus de violència en l'àmbit familiar? Segons la psicòloga Carme Tello "un indicador molt clar és quan aquest nen o nena té un canvi dràstic en la conducta". Per exemple, passa de ser molt obert a molt tancat, comença a tenir una conducta molt explosiva o apareixen problemes de control d'esfínters.
Segons Tello, "és molt important que la persona que ho detecta s'hi apropi i li faci saber que si passa alguna cosa li pot explicar quan vulgui, sense forçar ni preguntar directament, sinó generant un espai". Moltes vegades la dificultat dels menors per parlar-ne és fruit de que no saben identificar qui està generant la situació i se'n responsabilitzen, la viuen amb una gran culpabilitat.
"Per abordar una situació de divorci conflictiu la figura d'un mediador parental pot ser molt útil, però un cop s'ha arribat a aquest punt és molt difícil perquè es converteix en una qüestió de lleialtats on el fill o la filla ha de decidir-se per un dels dos", afegeix Tello. Tanmateix, no s'ha de descartar la intervenció d'un mediador parental o alternatives psicoterapèutiques com la teràpia de família.
