Per a què serveixen les cimeres del clima? Èxits i fracassos de Kyoto a Madrid
- La història de les COP evoca grans decepcions, com la de Copenhague, o acords històrics, com el de París
- La pandèmia i la dificultat de molts països per assistir a la cimera d'enguany a Glasgow posen el focus també en els organitzadors
Cada any, des de en fa 26, milers de negociadors d'arreu del món viatgen a algun punt del planeta per mirar d'arribar a acords que contribueixin a frenar l'impacte del canvi climàtic. A la ciutat escollida, de Cancun a París, passant per Madrid o Kyoto, les cimeres del clima, conegudes tècnicament amb el nom de COP, es converteixen per un dies en una petita bombolla on conviuen mandataris internacionals, empresaris i ecologistes, molts dels quals amb interessos i idees tan contraposades que seria impossible reunir-los en unes altres circumstàncies.
Per això, i per la dificultat d'arribar a acords per unanimitat entre gairebé 200 països, és habitual escoltar les paraules "decepció" o "fracàs" al final de cada conferència, però fins i tot els més crítics reconeixen la necessitat que existeixi un fòrum i un instrument de governança climàtica global, com el creat ara fa tres dècades, quan encara es discutia sobre l'abast del canvi climàtic.
En els primers anys, les cimeres amb prou feines cridaven l'atenció de mitjans i opinió pública. A la de Berlín, l'any 1995, hi van participar un miler de delegats enviats pels països, a banda d'alguns activistes de moviments ecologistes. Des de fa una dècada tot ha canviat, a mesura que es feien més evidents els efectes de la crisi climàtica. Les COP s'han convertit en esdeveniments massius de gran repercussió internacional, i en aquest sentit s'espera que la cita de Glasgow sigui la més concorreguda de totes, amb més de 20.000 participants.
Dues ciutats europees han marcat la història de les cimeres del clima, amb només 6 anys de diferència, els que van del fracàs de Copenhaguen el 2009 fins a fracàs de Copenhaguen el 2009l'èxit de París el 2015. Abans d'arribar als Acords de París, les conferències sobre el clima i els efectes de l'escalfament global han viscut un llarg i atzarós trajecte, que arrenca el 1992. Aquell any, l'ONU va signar la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, cosa que a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro donaria lloc a la Conferència de les Parts (COP per les seves sigles en anglès). Les parts són els països signants de la Convenció, i avui dia són 196 més la Unió Europea.
Kyoto, el primer èxit
La història de les primeres COP amaga circumstàncies i anècdotes curioses. Com per exemple que qui va presidir la cimera de l'any 1995 a Berlín en condició de ministra de Medi Ambient alemanya, va ser una aleshores desconeguda pel món Angela Merkel. La cita es va desenvolupar sense massa contingut però va servir per obrir camí a la cimera de Kyoto del 1997. En aquella cita, la COP3, es va signar el Protocol de Kyoto. Es comprometien a retallar les emissions un 5,2% en el període del 2008-2012, tot un èxit per a una conferència internacional que tot just començava. Però les decepcions no van trigar a arribar. Les reticències dels països més contaminants van fer que el protocol no entrés en vigor fins al 2005, nou cimeres després. A més a més, els Estats Units, aleshores el principal emissor de gasos contaminants del món, no va signar l'acord i la Xina, l'Índia o el Brasil, en plena fase de desenvolupament industrial, van decidir quedar-ne fora.
Quan la vigència de Kyoto arribava a la fi, totes les esperances es van posar a la cimera de Copenhaguen del 2009. S'esperava que els negociadors assolissin un ambiciós acord global que anés més enllà dels compromisos anteriors. Però aquesta COP va néixer morta, des del moment en què l'acabat d'escollir president dels Estats Units, Barack Obama, va rebutjar signar un pacte vinculant. El comunicat final de la cimera es va limitar a un "acord polític" no vinculant que deixava el problema per més endavant.
Acord històric a París
Dos anys després, a la ciutat sud-africana de Durban (2011) sí que es va aconseguir estendre Kyoto, però aquesta pròrroga va quedar tacada per la sortida del protocol de potències com Rússia, Japó o el Canadà per no pagar la multa per l'incompliment en els compromisos de reducció d'emissions.
Amb un gran clima de desconfiança es va arribar a la cita de 2015 a París. A la capital francesa va fer falta allargar durant uns dies les negociacions, més enllà de l'acabament previst de la cimera, però va valer la pena. A la COP21 gairebé tots els països participants van arribar a l'acord més ambiciós mai assolit fins ara a escala global per lluitar contra l'escalfament del planeta i el canvi climàtic. A més a més, es va aconseguir que el pacte fos jurídicament vinculant per als 195 països signants, que es comprometien a reduir les emissions perquè l'augment de la temperatura global no superés els dos graus centígrads, i es marcava com a horitzó ideal un màxim d'un grau i mig a finals de segle.
Les cimeres posteriors, com les de Marrakech el 2016, Bonn el 2017 o Katowice el 2018, van servir per acabar de perfilar alguns aspectes del pacte assolit a París, i de seguida es va veure que calia revisar els objectius i rellançar les negociacions perquè els esforços realitzats pels països es quedaven curts.
Nova etapa, no exempta de dificultats
L'any 2019, encara sense pandèmia, l'organització de la COP corresponia a Xile, però la situació difícil que vivia el país per les protestes socials van aconsellar canviar de seu. Entre les ciutats que es van oferir com a alternativa hi va haver Madrid, que es va convertir en l'amfitriona de la COP25.
A la capital espanyola s'esperava que es tanquessin els últims serrells de l'Acord de París, com ara la regulació dels mercats d'emissions de carboni. A Madrid el moviment climàtic estava en la seva màxima esplendor, amb la vaga pel clima protagonitzada per la jove activista sueca Greta Thunberg, les mobilitzacions de 'Fridays for Future' organitzades pels estudiants i múltiples marxes que van culminar en la gran manifestació pel clima de Madrid, amb desenes de milers de participants i el discurs de Thunberg.
Tot i això, les expectatives van quedar frustrades a última hora. Malgrat que les negociacions es van endarrerir més de 40 hores i van convertir la cita de Madrid en la més llarga de la història, només es va arribar a un acord de mínims pel qual els països es comprometien a augmentar l'ambició climàtica i a presentar els seus objectius nacionals de reducció d'emissions abans de la cimera següent.
Inicialment, aquesta cimera s'havia de celebrar a Glasgow l'any 2020, però aleshores va entrar en escena la pandèmia global del coronavirus que va obligar a endarrerir-la fins al novembre d'enguany. A la seu de l'esdeveniment, l'Scottish Campus Event, milers de delegats negociaran durant dues setmanes tot el que va quedar pendent a Madrid perquè l'Acord de París estigui plenament operatiu.
No serà una tasca senzilla perquè entre la cimera del 2019 i l'actual el món ha canviat molt. La majoria de països han presentat els seus plans de reducció d'emissions als quals s'havien compromès, però segons l'ONU són "insuficients" per complir amb el límit d'augment de temperatura acordat a París.
Els Estats Units, la Unió Europea i el Regne Unit han elevat els seus objectius de retallada d'emissions per al 2030 i tots s'han compromès a arribar a la neutralitat de carboni el 2050, és a dir, que tots els gasos d'efecte hivernacle emesos es vegin compensats per mètodes de captura a l'atmosfera.
La Xina també ha dit que buscarà arribar a aquesta neutralitat el 2060, encara que el seu pla no preveu una reducció de les emissions els propers 10 anys, sinó seguir augmentant-les fins a "arribar al pic d'emissions abans del 2030". Altres països, com Austràlia, Rússia o Brasil han presentat plans que no suposen cap reducció i l'Índia ni tan sols ha traslladat formalment el seu full de ruta a l'ONU.
Tot plegat fa témer a molts que no hi ha consens suficient per considerar que la cimera de Glasgow sigui un èxit. "Moltes persones que participen en les negociacions creuen que a la COP26 no s'assolirà l'objectiu d'aconseguir compromisos prou sòlids de reducció de les emissions d'efecte hivernacle perquè el 2030 aquestes s'hagin reduït un 45% respecte als nivells actuals", ha escrit la professora de la Universitat de Dayton Shelley Ingliss. D'altres com Álvaro Rodríguez, coordinador general per a Espanya de l'organització The Climate Reality, fundada per l'exvicepresident Al Gore, són més optimistes: "hi ha dades esperançadores que indiquen que ja l'any passat el 70% de totes les inversions en noves energies a la Xina van ser en renovables i el 85% en el cas de l'Índia.
Una cita marcada per la pandèmia
Més enllà del contingut de les negociacions, l'organització de la cimera de Glasgow ja ha rebut crítiques per les condicions amb què s'ha convocat la cita. Molts països encara estan sota les restriccions imposades pel virus i el mateix país amfitrió, el Regne Unit, viu un repunt greu de casos que pot posar en risc la salut de milers de delegats internacionals, especialment aquells de països on la vacunació no està estesa. El comitè organitzador ha respost creant un programa de repartiment gratuït de vacunes.
A més a més, els alts preus dels viatges i l'allotjament han complicat la participació de les delegacions. El fet que el govern britànic decidís que la cimera se celebrés a Glasgow i no a Londres, amb moltes més connexions internacionals i deu vegades més capacitat hotelera, ha elevat el preu d'assistir a aquesta cimera. Un terç dels països de les illes del Pacífic ha decidit no enviar delegats davant aquest panorama.
Un altre punt polèmic a cada cimera és el seu impacte econòmic i climàtic. Països com Fiji, l'amfitrió de la COP23 no va poder organitzar-la al seu territori en no tenir la infraestructura necessària. La cimera de Copenhaguen va costar 182 milions d'euros, una mica més que la de París, mentre que el cost de la de Glasgow continua sense fer-se públic.
L'assistència de milers de delegats de tot el món té també la seva petjada ecològica. Segons dades del govern polonès, l'amfitrió de la cimera del 2018, una cimera amb 20.000 assistents emet unes 60.000 tones de CO₂, l'equivalent a les emissions de 7.000 cases a l'any, sobretot pels viatges amb avió. Glasgow s'ha compromès a ser climàticament neutral i per això es potenciarà el transport elèctric, s'ha contractat a treballadors locals i al càtering de l'esdeveniment hi haurà dinar de proximitat i de temporada.
