La síndrome de l'impostor, set de cada deu persones la pateixen
- Aquestes persones boicotegen els seus triomfs, els minimitzen o subestimen
- El valor que dona la societat a l'èxit genera molta pressió psicològica
- El periodista Víctor Amela i la psicòloga Júlia Pascual parlen d'aquest trastorn a En Línia
Cada cop se'n parla més. I és que, en contrast amb els que exhibeixen els seus èxits i fortunes a les xarxes socials, amb molt de fum segurament, d'altres no es poden creure que els vagi bé a la feina i que brillen tot i no proposar-s'ho. Ens referim a la síndrome de l'impostor, una patologia psicològica en la qual la persona no pot assimilar els seus èxits i atributs. Aquesta síndrome és més freqüent entre dones que han aconseguit la fama i que desconfien dels seus propis mèrits i l'atribueixen a la sort. Aparentment molt segures, Michelle Obama o les actrius Kate Winslet o Emma Watson han passat per això. I el periodista Víctor Amela també. Ho explica al programa En Línia.
Tal com explica la psicòloga Júlia Pascual, la síndrome de l'impostor no és una malaltia mental, oficialment no compleix les condicions clíniques descrites als protocols diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals. Així i tot, és subjecte de nombrosos llibres i articles de psicòlegs i educadors. La víctima d'aquest trastorn viu en una por permanent per no estar a l'altura i de ser descoberta com una mentidera.
El terme 'síndrome de l'impostor' va ser encunyat per les psicòlogues clíniques Pauline Clance i Suzanne Imes en 1978, any en què van publicar un article sobre la patologia, anomenat "The imposter phenomenon in high achieving women".
