El final de 'La Casa de Papel': parlem amb Sara Solomando
- La documentalista de l'exitosa sèrie de Netflix ens revela en què consisteix la seva tasca
- La Casa de Papel arriba a la seva fi amb el volum 2 de la temporada 5
- Entrevista al 'Cafè d'idees' | La 2 i Ràdio 4
ALEIX CAMPRUBÍ I PONT
Després de cinc temporades, arriba el final de La Casa de Papel. Ho fa amb el volum 2 d'aquesta darrera temporada, que s'ha publicat aquest divendres 3 de desembre. Al Cafè d'idees hem parlat de la sèrie des d'un prisma diferent amb Sara Solomando, que és la documentalista d'aquesta producció de Netflix. En una entrevista de Gemma Nierga, Pep Prieto i Valeria Milara, ens explica en què consisteixen les seves tasques, com ha aconseguit fer el màxim de realista la sèrie i demana als espectadors "remar a favor" de la ficció.
Una feina important
"Que sigui el més coherent i versemblant possible, tenint en compte que estem fent ficció". Així és com defineix la professional la seva feina a la sèrie. Reconeix que, en casos com el de l'operació de Nairobi, que requereix molta complexitat, "no es recuperaria amb tan poc temps". Però creu que això és part de l'"encant" de la ficció.
Destaca que, a darrere de tot plegat, hi ha una gran tasca de consultes i preguntes, especialment amb cirurgians, per a fer-ho més realista. "Tot el procés d'aquella operació és real, és el que faria un cirurgià", assegura.
Solomando reconeix que, a tota la complexitat de la recerca, s'hi afegeixen les exigències dels guionistes, que sempre volen fer coses més espectaculars. "Els metges tenen una norma que diu que, abans que res, no facis més mal", diu pel que fa a aquesta operació icònica de la sèrie. Per tant, el seu objectiu era permetre que fos el més espectacular possible, sense fer "cap burrada".
El tracte de l'or, la dificultat més gran
L'especialista explica que la dificultat més gran amb la que s'ha trobat durant aquesta feina és amb tot el que es refereix a la fosa i el tracte de l'or, protagonista de la producció, especialment en convertir el material en granalla, sense utilitzar una granalladora. Diu que era molt complicat que els experts li expliquessin els detalls del procés, ja que tothom es pensava que el seu objectiu era robar l'or. En aquest sentit, revela també que no podia explicar quina era la seva feina com a documentalista de la sèrie, ja que és un treball confidencial i per evitar filtracions.
"Ningú et pot dir com treballa, és un material caríssim". Finalment, va trobar en una empresa de venda a domicili d'Extremadura, que li van posar moltes facilitats. "Em van obrir les portes i em van deixar gravar", diu. Solomando recorda que "va ser molt bonic", ja que li van donar la clau, amb un bidó de gasolina i aire a pressió.
"Remar a favor" de la ficció
D'altra banda, en referència a la versemblança major o menor de la sèrie, en aspectes com els de la falta d'intel·lecte de la policia, la documentalista demana "remar a favor" de la ficció. "No tots els atracadors són tan llestos, ni tota la policia és tan ximple", ha bromejat en aquest sentit.
Reconeix que hi ha coses "increïbles" a la ficció, però que, si no, aquest "no funcionaria". "Com a espectador, t'ho has de creure. És part de la ficció", afegeix. En qualsevol cas, assegura que els guionistes "són meravellosos" i "accepten molt bé" les seves propostes i correccions.
La popularitat dels documentalistes
Solomando reconeix que el fet que ara es parli de la seva tasca es deu, per exemple, a què ella va ser periodista, i també al fet que l'actriu Verónica Sánchez va parlar d'ella quan es promocionava Sky Rojo. "També soc una mica vedette", afegeix. A més, la documentalista va aparèixer en la sèrie fent de periodista en una de les escenes: "És molt més difícil a la producció que en la realitat. Si t'equivoques en una frase, s'hi ha de tornar".
