Rafel Nadal ens presenta 'Quan s'esborren les paraules'
- L'escriptor presenta una novel·la on reflexiona sobre la memòria, el pas del temps i les noves generacions
- "Vinc d'una societat molt patriarcal, on la mare no emmalaltia mai, la mare curava les malalties", explica Nadal
- Entrevista al 'Cafè d'idees' | La 2 i Ràdio 4
ALEIX CAMPRUBÍ I PONT
Rafel Nadal visita al Cafè d'idees amb una nova novel·la sota el braç. Ho fa deu anys després de la publicació de Quan érem feliços, amb el qual tanca la saga familiar més venuda de la literatura catalana. L'escriptor torna a posar la seva mirada sobre la memòria, el pas del temps i les noves generacions en aquest llibre íntim i delicat.
"Hi ha coses que val la pena que es transmetin de generació en generació", explica el periodista. Reconeix que, en certa manera, el llibre és una forma de traspassar la memòria als nets, un cop que la mare, la Montserrat, l'ha acabat perdent definitivament.
I és que a novel·la pivota especialment en la figura materna, "el pal de paller intel·lectual de la família", un "lideratge intel·lectual" que el pare sempre li va reconèixer, recorda. A més, Montserrat era el fil que el connectava amb les generacions anteriors, en el context d'algú que no té tants records i fotografies com els nens i joves d'avui dia.
Recuperar la memòria per transmetre-la
Per aquest motiu, quan va perdre "la memòria i les paraules", va tenir el "pànic" que tota aquesta època s'esborrés i desaparegués. "Vaig haver de córrer a escriure-la, amb aquesta voluntat també de passar-ho als nets".
A més, Nadal vol que serveixi també perquè els lectors recuperin la memòria dels seus records per així mantenir la idea amb què combrega que, mentre algú et recorda, segueixes viu.
De fet, la segona part de la novel·la està dedicada als nets, a les noves generacions. "Portem a l'ADN la protecció de les cries", diu. En aquest sentit, critica a la generació de la qual forma part, molt lligada a la feina, i poc a la família, que ara torna a estar de "moda". Encara més, després de la pandèmia.
Un món que s'acaba
"Està asseguda des de fa cinc anys en una butaca, li portes els nets i no reacciona". El literari reconeix que no hi ha cap reacció física en la seva mare, més enllà d'obrir la boca quan li atansa menjar. "L'amor del pare m'ha fet tenir un atac de nostàlgia per un món que s'acaba, i que també era el meu. La malaltia de la mare m'està fent insensible", reconeix sobre un moment del llibre en el qual se li posa la pell de gallina.
En aquesta línia, reconeix que fa un esforç en les seves visites a la mare, però finalment necessita posar-se una pell. "Si no, em tornaria boig", diu, després de cinc anys de malaltia. A més, sempre hi ha el dubte de si no és capaç de comunicar-se, tanmateix si d'entendre què està passant. "Però, al final, quan et gira la mirada… és desesperant", reconeix.
La mare com a imatge
"Jo parlo de la mare, però no parla de la meva mare". Nadal reconeix que alguns germans no els ha acabat d'agradar el llibre per les referències que hi apareixen, però confia en el fet que els lectors hi veuran "un símbol, una imatge" de la mare, d'aquest món que s'acaba, de la decadència física.
"Crec que tothom hi projectarà els seus", diu al respecte. L'escriptor també manté que espera que la gent no interpreti el llibre com una autobiografia.
La mare no emmalaltia, la mare curava
"Vinc d'una societat molt patriarcal, on la mare no emmalaltia mai, la mare curava les malalties". Nadal explica com de poc comú va ser per a ells veure a la mare malalta, així com el canvi en el caràcter. Reconeix que "era educadíssima" i "no suportava un canvi de to" i que, de cop i volta, deia: "Imbècil!".
Inicialment, l'escriptor afirma que els germans no consideraven que realment tingués una malaltia. Creien que, simplement, s'enfadava perquè no els sentia.
