Koko Jean o com deixar-se la pell a l'escenari
- L'artista d'arrels africanes explica a 'Efecte Collins' la importància de la interpretació musical per connectar amb el públic
- 'Koko Jean & The Tonics' presenten el seu primer àlbum "Shaken and Stirred"
- No et perdis el programa sencer sobre Koko Jean & The Tonics a RTVE Play Catalunya
Al camerino, Koko Jean Davis és una noia menuda i delicada, que es maquilla i vesteix a consciència mentre entrena la veu. Fins i tot medita uns minuts abans de pujar a l'escenari. Respira i expira, deixa la ment en blanc i dirigeix tota la seva energia al moment present, a l'aquí i l'ara. L'espectacle està a punt de començar. Un cop dalt de l'escenari, els focus s'encenen i mentre agafa el micro observa el públic discretament. El bateria marca l'inici. 1,2,3... i Koko Jean es transforma. Quan comença a cantar no hi ha altra cosa a la sala que la seva veu i el seu cos.
A l'escenari Koko Jean se sent una diva. La posada en escena d'aquesta artista nascuda a Moçambic i instal·lada a Catalunya passa per la història de la música afroamericana. No només el seu grup 'Koko Jean & The Tonics' rememora el millor 'Groove' del 'R&B' clàssic, també els seus vestits curts i la forma com es mou segueixen la pista de les reines del soul que admira, amb Tina Turner al capdavant, i una llarga llista de dones que han mostrat tota la seva força a l'escenari i que es remunten fins als inicis del jazz.
Empoderar-se a l'escenari
En el passat, l'escenari va ser per als afroamericans un dels pocs llocs on poder rebre un reconeixement públic. En els anys 30, Billie Holiday havia d'entrar per la porta posterior de les sales de concerts en les que actuava pel sol fet de ser negra, una entrada diferent de la que feien servir els músics de pell blanca. Com ella, molts artistes entraven en els camerinos com a ciutadans de segona classe, gairebé com a delinqüents, i pujaven a l'escenari brillant com estrelles.
Diuen de Lady Day, com anomenaven a Billie Hollyday, que el primer cop que va cantar "Strange fruit hi havia tant silenci entre el públic que si hagués caigut una agulla a terra s'hauria sentit com un tro. Va hipnotitzar el públic. "Cantar-la m'afecta tant que em posa malalta. Em deixa sense forces", explica en la seva autobiografia "Lady sings the blues". "Strange fruit" parla dels negres assassinats penjats dels arbres. "Dels arbres del sud penja una fruita estranya. Sang en les fulles, i sang en l'arrel. Cossos negres balancejant-se en la brisa meridional. Estranya fruita penja dels àlbers." Tot i que no és la primera cançó protesta, sí que és la primera que va calar en el món de l'espectacle. La seva interpretació estremidora treia l'alè.
Predicadors del soul
Per a la població afroamericana, l'escenari és més que un lloc elevat des d'on oferir un concert, és la plataforma des d'on fer-se visibles i des d'on fer sentir la seva veu. Quan neix el 'R&B' en els anys cinquanta, encara que la música negra es popularitza ràpidament, la segregació racial és la mateixa que abans. Cantants com Ray Charles, Aretha Franklin, Otis Redding o Irma Thomas fan servir l'escenari com si fos el púlpit d'una església. Des d'aquí prediquen la seva història, sermonegen contra el racisme i reivindiquen els seus. Vestits elegants i boniques coreografies acompanyaven aquestes veus inoblidables que amb una energia bruta s'expressaven en cos i ànima.
L'empoderament dels afroamericans no s'entén sense la música. Cridar a la revolució des d'un escenari no és nou per a la música negra. La cançó "Wake up everybody" de Harold Melvin and the Blues Notis, de 1975, és encara avui un himne a favor de la justícia que artistes com John Legend continuen interpretant. Recentment, van ser músics els que van encapçalar la famosa campanya 'Black Lives Mattera partir de l'absolució de George Zimmerman per la mort de l'adolescent afroamericà Trayvon Martin a causa d'un tret de bala.
El soul no ha perdut mai la seva consciència social. En aquest sentit, 'Koko Jean and the Tonics', com bons hereus tot aquest patrimoni musical, no es queden al marge. El seu primer àlbum, "Shaken and Stirred", inclou el tema 'From the Country to the City', que narra la història d'una noia negra de camp que vol emigrar a la gran ciutat, malgrat les dificultats. També 'Movin On', una cançó protesta molt en la línia dels Staple Singers de finals dels 60 i inspirada en una peça de Sharon Jones, que adapta el poema "I Look At The World" de l'històric activista i escriptor afroamericà Langston Hughes.
I’m a soul woman
"Soc un home d'ànima", així comença la cançó 'Soul man' de Sam & Dave coescrita per Isaac Hayes a partir dels disturbis de Detroit de 1967. I de la mateixa manera, les dones han reivindicat l'orgull negre i feminista amb la seva actitud i veu en escena. Aretha Franklin va exigir 'Respect per a totes aquelles dones de la seva generació que lluitaven pels drets civils i Beyoncé es dirigeix a les joves del seu públic quan crida allò de 'Run the world (Girls)', en castellà: "Noies, dominem el món". Les dones en què Koko Jean s'emmiralla no han tingut una vida fàcil fora de l'escenari. Tina Turner diu que encara avui tremola quan recorda els maltractes físics del seu marit Ike, però a l'escenari representava la dona forta i ferotge que tots coneixem. Les dones que Koko admira pugen converteixen un espectacle en un missatge, i contagien una actitud davant la vida.
““
No és d'estranyar, doncs, que Koko Jean tingui una veu que surt de les entranyes. Tampoc sorprèn que posi tot el sentiment en cada estrofa que interpreta. Respecte a l'escena catalana, diu que els músics són massa intel·lectuals per ella, més conceptuals. "Hi ha molt talent, però falta una mica de 'teatreo' musical", ens ha comentat. I és que ella entén la música com la paraula feta carn i s'hi deixa la pell a l'escenari.
