L'expressionisme musical de Clara Peya, més enllà de la paraula
- 'Perifèria', el nou disc de l'artista, dona veu a les emocions oprimides en una societat que estigmatitza a certes persones
- L'artista està compromesa amb la visibilització de les malalties mental i els conflictes de gènere
- Pots veure el programa sencer "Clara Peya. La música com a refugi" a 'Efecte Collins' a RTVE Play Catalunya
Clara Peya va revelar no fa molt que patia un trastorn obsessiu compulsiu des de petita i que li va ser diagnosticat a l'edat de 21 anys. Segurament, aquest pas no va ser fàcil com tampoc ho va ser guardar en silenci una cosa tan complicada de dissimular i que, alhora, condiciona tant la mateixa identitat de la persona. De vegades, tampoc no es troben les paraules per a explicar com es viu dins d'un trastorn mental. No serveixen. Les experiències que viu Clara Peya no existeixen en el món de la majoria, i el que no pot ser descrit per un llenguatge comú, homologat, corre el risc de quedar-se invisibilitzat a l'exili.
Refugiar-se en la música
'Perifèria', el seu últim disc, parla des d'aquest marge, un lloc que és fora de la geografia freqüent en el sentit emocional, i en el qual un calla per por a la incomprensió o al fet que li donin l'esquena. La primera cançó de l'àlbum, "¿Quién se atreve hablar?", és tota una declaració d'intencions. "¿Quién se atreve a hablar de un extrarradio? Un atrevimiento legendario, una ecuación con mal producto, el resultado de estar mudo, un te molesta esta presencia. ", diu.
Clara Peya es rebel·la contra el gruix social que silencia tot allò que li resulta incòmode d'afrontar. Toca el piano des d'un interior tan profund com el fons del mar, on se sent protegida i lliure. "Aquí tot és calma i no hi ha crits, només bombolles que entre els dits, es mouen i em van seduint", diu una de les estrofes de la cançó "Ni el mar".
Aquesta artista, molt personal i conceptual, comparteix el seu cosmos particular amb l'idioma universal de pianistes com Debussy, al que s'aproxima quan dibuixa paisatges onírics que fugen de les lleis físiques i racionals. "L'artista es mou entre somnis i fantasmes", deia el compositor francès. O de músics nòrdics als quals admira especialment com l'islandès Olafur Arnalds, que crea espais sonors al voltant de la soledat i per a qui la música és un refugi tant com ho és per a ella.
El pianista va ser maltractat pels seus companys quan era nen. La creació ha estat per ell, com per Peya, una necessitat. Fins i tot ha inventat un software, Stratus, que sent el que fa el músic i li respon creant ritmes i algoritmes a través de dos pianos. D'alguna forma, ha dotat de vida un instrument per comunicar-se amb ell en l'idioma de la seva obra.
““
La creació artística com a necessitat
El pintor expressionista Vassili Kandinski explica que la creació artística es mou per un principi de necessitat interior. L'artista, deia, ha d'expressar la seva individualitat, però també ha de connectar amb la seva època i amb la tradició de l'art. Kandinski tenia sinestèsia, un fenomen del cervell que, tot i no ser un trastorn mental, altera la percepció sensorial i cognitiva i que el feia sentir diferent dels altres. "Els violins, els tons profunds dels contrabaixos, i molt especialment els instruments de vent, personificaven per a mi tota la força de les hores del crepuscle. Vaig veure tots els meus colors en la meva ment, estaven davant els meus ulls. Línies salvatges, gairebé embogides es van dibuixar enfront de mi". Així descriu aquest pintor la seva primera experiència sinestèsica quan va assistir a un concert a Moscou de l'òpera 'Lohengrin' de Wagner. Els sinestèsics reaccionen a certs estímuls externs amb més d'un sentit. Kandinski veia literalment la música, cada nota era per a ell un color. A través de l'art va trobar les paraules amb què descriure la seva experiència del món.
Pensament creatiu i salut mental
Molts trastorns mentals o alteracions del cervell s'associen a una capacitat innata de crear. La ciència ha fet múltiples estudis sobre aquesta relació, però no s'ha arribat mai a una conclusió determinant. Se sap que el cervell creatiu està connectat de forma diferent i les persones creatives són més capaces d'activar connexions neurològiques que típicament no funcionen juntes. Per exemple, s'ha proposat una associació entre la síndrome de Tourette i la creació musical. Els neurocientífics també semblen estar d'acord en el fet que l'excés de dopamina que comparteixen certes psicopatologies com l'esquizofrènia, el TOC, o la Hiperactivitat, potencia la invenció. També s'ha atribuït a l'epilèpsia la font d'inspiració de Chopin, la coneguda malenconia com anomenaven abans a qualsevol disfunció mental.
Aquesta visió romàntica de les malalties mentals amaga una realitat que solen carregar en la més absoluta soledat els que les pateixen. Robert Schumann, per exemple, va acabar la seva vida aïllat en un psiquiàtric per un trastorn bipolar i una profunda depressió. Més recentment, però encara amb prejudicis contra la salut mental, Syd Barrett, el líder de Pink Floyd durant els primers anys, va deixar la banda per culpa d'una esquizofrènia que el va acabar enfonsant en les drogues. Nina Simone perdia els estreps a l'escenari per culpa dels seus brots de bipolaritat, uns atacs de fúria que li van passar factura i que la gent confonia amb una personalitat de caràcter fort. L'epilèpsia va arrossegar fins al límit Ian Curtis, el líder de Joy Division, qui finalment es va suïcidar. La cantant Chan Marshall, Cat Power, va refugiar-se en l'alcohol per fugir d'una depressió que ha arrossegat tota la vida i la va apartar dels escenaris i la música un llarg període de temps.
El cert és que les malalties mentals generen més dificultats que no pas aliances en la vida d'un artista i de qualsevol persona. Una d'elles és l'ostracisme al qual se les condemna per desconeixement o perquè les considerem rareses. Clara Peya vol poder parlar de tot, encara que sigui en un llenguatge molt personal o difícil d'entendre. Però un llenguatge, la música, capaç de transmetre emocions que podem abraçar tots en algun moment de la nostra existència, ja que tots coneixem la vulnerabilitat d'una forma o altra.
