Julio Manrique ens presenta 'Animal negre tristesa'
- L'actor i director passa pel Cafè d'idees de Gemma Nierga per parlar-nos d'aquest espectacle que dirigeix a la Sala Beckett
- Julio Manrique: "L'obra és complexa. No només vol explicar una catàstrofe, vol parlar de persones"
- Entrevista al 'Cafè d'idees' | La 2 i Ràdio 4
L'actor i director Julio Manrique passa pel Cafè d'idees per parlar-nos de l'espectacle que dirigeix a la Sala Beckett de Barcelona, titulat Animal negre tristesa. En una entrevista amb Gemma Nierga, ens parla de la història "dura però bonica" del text de l'obra, de la llum al final del túnel després de la pandèmia i dels seus inicis en el món de la interpretació.
Aquesta obra que es pot veure fins al març es presenta sota un títol "enigmàtic" que, un cop vista la funció, "s'omple de sentit". Animal negre tristesa parteix de la premissa d'uns personatges que van al bosc on viuen un incendi en primera persona, però va molt més enllà. "L'obra és complexa. No només vol explicar una catàstrofe, vol parlar de persones", ha reconegut el director.
El bosc és un lloc que interessa ben poc als personatges, que causen l'incendi per "una negligència". En aquest sentit, un altre tema interessant de l'obra és la "responsabilitat" que tenim en el món i com el tractem. I també la gestió dels traumes que apareixen "inevitablement", ha argumentat Manrique.
Tot i tractar una temàtica fosca relacionada amb la desgràcia, la gent està anant al teatre i les representacions gaudeixen d'èxit. "La història és dura, però bonica. Són boniques les paraules que utilitza l'autora. És un material molt poètic, d'alguna manera", diu al respecte l'entrevistat.
D'aquesta manera, sosté que la gent "gaudeix" realment de l'obra. Manrique destaca també que "el pitjor és sortir del teatre indiferent". "Que et toquin, que et commoguin, que et remoguin... és agradable", reflexiona.
El dramaturg parla també de les acotacions "poètiques i precises" del text, que apareixen recitades per un narrador, el que és una cosa habitual en el teatre alemany, segons diu. "Sovint, sobretot en la primera part, diuen el que els personatges pensen i callen", justifica.
El canvi climàtic, la natura i els personatges
El director de l'obra reconeix que busca acostar una reflexió sobre la lliçó que ens dona la natura, recordant als personatges que és molt més forta que les persones. "Estan molt ocupats per les seves feines. No poden veure el bosc perquè estan massa ocupats comparant-se entre ells. Ells són un bosc, en el que estan atrapats", ha reconegut al respecte. I és que els perrsonatges són molt "cools i guais", alhora que "repel·lents i idiotes". "Reben una duríssima lliçó d'humilitat".
Tot i que desfuig de les etiquetes, ja que "redueixen les coses", si que reconeix que es pot englobar amb un teatre compromès amb el medi ambient i el canvi climàtic: "Està bé que el teatre s'ocupi d'això que estem vivint i que ens preocupa, el teatre sempre ha servit per parlar del món en el que estem vivint". No obstant, tot i que l'obra origianl es pot vincular al canvi climàtic, no només parla d'això, sinó de "qui som", en relació a la idea dels grecs quan van inventar el teatre.
Els dubtes sobre el muntatge
En l'entrevista, Manrique ha reconegut que li va dir a Toni Casares, director de la Sala Beckett, que no sabia com muntaria aquesta obra, un cop li van proposar. Destaca que finalment han fet una "intervenció" sobre l'obra, han retallat coses i l'han reordenat. "Em va agradar molt i no sabia ni la més mínima idea de cap a on aniríem. I això em va posar", ha defensat.
Llum al final del túnel
Manrique assegura que "es comença a veure la llum al final del túnel", després de la pandèmia del coronavirus. L'actor i director explica que tenien neguit per les baixes entre els assistents i per la reducció d'aforaments, però també acabaven les funcions i no hi havia la possibilitat de compartir amb el públic i els amics que els visitaven que els havia semblat l'obra. "És tan important tenir espais de celebració, quan fem coses junts. Era una mica bajona".
En aquest sentit, ha dit que la recuperació de la nova normalitat té a veure amb això. "Comença a ser una cosa alegre això de fer teatre, que és el que ha de ser", ha argumentat. I és que, després de l'etapa més dura de la pandèmia, "pot ser" que fem les coses amb més ganes, sigui anar al teatre o anar a sopar: "La gent té ganes de reunir-se, que la toquin i la moguin".
Els inicis de Manrique
Manrique ha detallat també que va acabar la carrera de Dret i es va acanar llicenciant, tot i que mai es va col·legiar. "No tenia una vocació molt clara, quan em vaig matricular. Quan vaig veure clar cap on volia anar, no em quedava gaire", i va acabar la carrera "per si les mosques". "Afortunadament, no ha fet falta", ha celebrat.
Insisteix que mai s'havia plantejat de jove fer teatre, tot i que li agradava escriure i s'havia plantejat estudiar periodisme. "Vaig anar a estudiar Dret a la Pompeu Fabra per descobrir que volia fer teatre", diu en referència al fet que en aquesta etapa va conèixer a Josep Maria Mestres, que capitanejava un grup de teatre a la universitat. "Allà vaig descobrir que era un ofici i una manera de viure. Em vaig enamorar. Em sento afortunat d'haver descobert una vocació", recorda sobre aquell moment.
