Aitana Bonmatí parla amb Cesc Escolà: "Al Barça som com una família"
FitMés - En Cesc Escolà entrevista a la futbolista del Barça Aitana Bonmatí
- L'Aitana parla de l'esforç darrere de l'èxit i la sensació de família amb el seu equip
- Cada dilluns a les 8 del matí, un nou programa a RTVE Play
ADRIÁN CARANDE
Avui a Fitmés, en Cesc Escolà entrevista a la futbolista del Barça Aitana Bonmatí!
Segona família
En Cesc inicia la conversa parlant-li a l'Aitana del triplet que acaba de guanyar: “T'ho haguéssis imaginat mai?”. “No, la veritat és que no!”, respon l'Aitana. “Va ser una temporada espectacular i única, totes ho diem, però al final no tot és casualitat”.
“És fruit de l'esforç i el treball que portem fent tots aquests anys”, continua, “sobre tot des que vam perdre la Champions 0/4 contra l'Olympique de Lyon. I hi ha hagut molt d'esforç i molt de treball darrere d'aquests èxits. Ara som un equip molt complet i molt cohesionat, on ens coneixem totes a la perfecció i on hi ha ambició i implicació per part de totes, que crec que és molt important en un equip”.
En Cesc passa a preguntar per la dinàmica d'equip al Barça: “Sou com una família? Esteu molt unides a dintre i a fora del camp?”. “La veritat és que sí!”, destaca l'Aitana. “Moltes vegades es diu que als equips guanyadors hi ha molts egos, i al meu equip no noto això. Com bé dius, som una família. Al final veig més a les meves companyes que a la meva pròpia família, per tant són la segona família”.
“Com i quan comences a veure que pots arribar a dedicar-te al futbol?”, segueix en Cesc. “Abans el futbol femení no era professional”, comenta l'Aitana, “i jo no veia on havia d'arribar perquè no hi havia un més enllà. No veia que m'hi podia dedicar! Quan arribo al Barça és quan l'equip dona el pas de professionalitzar la secció i, per tant, el primer equip passa a ser professional. I és allà on veig 'ostres, igual em puc dedicar al futbol'”.
Canvis socials
“Quan eres més petita fins i tot jugaves a equips masculins, no?”, destaca en Cesc. “Sí! Vaig jugar amb nois fins que la norma m'ho va permetre aquí a Catalunya, perquè crec que cada comunitat autònoma té unes normes diferents. Aquí, a partir de cadet ja no pots jugar amb nois per temes físics, i jo fins aleshores vaig jugar amb nois.”
“La veritat és que és una bona experiència. Sempre ho recordo bé, encara que vaig tenir moltes baralles amb els nois. Però crec que això em va forjar el caràcter i em va ajudar a ser més forta!”
“Abans la societat no havia fet tants passos com ara, tot i que encara queda molt”, aclara l'Aitana. “Hi havia més masclisme, i els nois no acceptaven que a les noies se'ls hi donés bé el futbol, que en general sempre ha estat un esport molt masculinitzat. Jo recordo moltes baralles tant a l'escola com a l'equip, però jo seguia i deia 'per ser una noia no m'enfonsaré'”.
“Tu sents com si aquests últims anys haguessin estat un abans i un després?”, li pregunta en Cesc. “La veritat és que sí. El futbol femení jo crec que ha canviat en cosa de 4 o 5 anys, que han sigut primordials. No només per la gent que ens segueix per la tele, per les xarxes socials... també al camp! I els fans que tenim, perquè vulguis o no ara tenim fans, i jo això no ho havia vist mai.”
“Vulguis o no, ets un referent femení en tots els sentits, no només en l'esportiu. El teu cognom és el de la teva mare, no? Vas fer un canvi?” “Sí, tinc la sort de tenir uns pares molt reivindicatius i molt a favor de la igualtat, i si no recordo malament van tenir contacte amb la Generalitat i després amb el Govern, i crec que la norma es va acabar aprovant l'any 2000.”
“Així que vas ser de les primeres que va fer el canvi!”. “Sí! Jo al final també tinc tots aquests valors i aquesta lluita que m'han impulsat mons pares.”
