El retorn de Jordi Boixaderas al teatre amb un clàssic de Beckett, Final de partida
- L'actor Jordi Boixaderas torna a actuar al teatre, al Romea, on actua a Final de partida, de Samuel Beckett
- A Punts de vista, Tània Sàrrias l'entrevista sobre aquest clàssic de la dramatúrgia que dirigeix Sergi Belbel
- Beckett mai no va acceptar les interpretacions del seu text, ple de referències a la nostra actualitat i als finals inevitables
'Com posar-se unes sabates velles', diu Jordi Boixaderas que és tornar a actuar al Teatre Romea, tan antic -a punt de fer 160 anys-, estimat i gran referent de la dramatúrgia i els espectadors del nostre país. L'actor puja a l'escenari després de sis anys de treballar en d'altres aspectes de la professió.
Boixaderas explica al Punts de vista que és feliç fent audiollibres i doblatge i que aquest nou repte és molt interessant: interpreta un dels personatges a un món on la gent pot sentir claustrofòbia, com nosaltres en aquests anys de pandèmia.
L'obra és la mítica Final de partida, de Samuel Beckett. Una família viu tancada en el que sembla un búnquer per un possible problema ambiental o nuclear. Els vells són dins cubells d'escombraries. Els joves no estan passa massa millor. Explica Boixaderas que és molt impactant actuar en aquesta obra de l'autor irlandès perquè ens permet reflexionar sobre l'actualitat.
Dirigit per Sergi Belbel, quatre noms destacats del teatre català s'emboliquen amb els misteris de Beckett: el mateix Boixaderas, Jordi Bosch, Margarida Minguillon i Jordi Banacolocha.
A vegades el diàleg suggereix que fora de l'escenari, de la casa on viuen, no existeix res. Les malesavinences són a l'ordre dels dies. Un dels quatre personatges no accepta que hi ha un final inevitable, com quan un jugador d'escacs mediocre, -i Beckett n'era expert-, no accepta la derrota. Qui coneix el tauler, la força de cada peça i les seves possibilitats, llença el rei i assumeix el fracàs.
La inacció dalt de l'escenari, que alhora destaca tant el diàleg, és la mostra que són quatre éssers incapaços de prendre decisions. El temps se'ls acaba. No hi ha sortida. Potser.
El no de Beckett, avantatge per a cada espectador
D'aquesta obra de Samuel Beckett s'han fet desenes d'estudis en profunditat i milers d'anar per casa. Però el mateix autor, mentre va ser viu, va rebutjar qualsevol interpretació que anés més enllà de les ratlles que va escriure. Jugava a què cada espectador hi trobés referències a la mateixa existència, a la vida, la mort, el pas dels anys, la paciència, la desesperació... Va titular-la Final de partida perquè tota ànima humana s'enfronta a aquests sentiments sigui al final de la vida o davant fets inevitables.
Com diu el text, 'un pur joc en què no es parla d’enigmes i de solucions', perquè 'per a les coses importants ja hi ha les universitats, les esglésies i els cafès.' I Final de partida és teatre.
