Julio Salinas parla amb Cesc Escolà: "Jo no sé jugar sense pressió"
FitMés - En Cesc Escolà entrevista a l'exfutbolista Julio Salinas
- En Julio parla dels seus inicis al Barça, la seva relació amb el seu germà i jugar sota pressió
- Cada dissabte a les 11:30, un nou programa a La 2 i a RTVE Play
ADRIÁN CARANDE
Aquesta setmana a Fitmés, en Cesc Escolà entrevista a l'exfutbolista Julio Salinas!
Inicis i família
En Cesc obre la conversa parlant del recorregut del Julio: “De 'Mira quién baila' a estrella i llegenda del futbol i a Fitmés! Quina combinació, eh?”. “N'he fet moltes!”, respon en Julio. “Per a mi, les més dífícils que he fet han sigut a 'Mira quién baila', que ja saps que jo sóc de Bilbao i no ballem”.
“Et vas defensar bé, ho vas fer prou bé!”, opina en Cesc. “Em vaig defensar bé perquè eren cinc o sis hores al dia! Jo els hi deia 'no tinc memoritzat el ball' i més, més, més!”.
“Però com és que ho vas fer? Perquè a tu t'encanta la música, no?”, bromeja en Cesc. “Mira, quan escolto a la gent dir que no es pot viure sense música, no ho entenc, perquè jo no he escoltat música en la meva vida. I la gent em diu: 'com pots viure?'. I jo: és que no m'agrada la música! Vaig al cotxe i escolto esport o economia. La música no l'he sentit mai!”.
“Has sigut un dels millors jugadors de la història del Barça”, destaca en Cesc. “Com ho recordes?”. “Era molt complicat als inicis”, comenta en Julio. “T'imaginaves de petit que hi arribaries?” “No, mai! Jo de petit volia jugar amb el meu germà a l'Atleti. Era l'equip de la meva ciutat, el meu somni, i no m'ho esperava mai”.
“I vas poder arribar a competir contra el teu germà també, no?” “Sempre, sempre! A més, jo sóc davanter centre, i ell era central. Sempre és veritat que era un dol golejar en David, perquè jo jugava a l'equip superior al d'ell, així que per norma general guanyàvem. I això és molt important, que després arribava el Nadal i les baralles...”, riu en Julio.
Wembley '92
“Wembley '92. Què et recorda?”. “El Barça no l'havia guanyat mai, era un Barça que havia guanyat molt poc. Portaven 8 lligues fins que vam arribar nosaltres, no havien guanyat mai la copa d'Europa, que és la Champions actual... I era un equip, a més a més, que l'havia perdut ja en un parell d'ocasions. Vam patir molt, perquè va ser una temporada molt difícil. Al novembre o al desembre ja pràcticament havíem dit adéu a la lliga... i mira lo que son las cosas, vam guanyar la lliga i la copa d'Europa! Wembley ja quedarà per sempre”.
“T'hauries imaginat debutar en un moment així? No t'ho esperaves, no?” “No! Era una època complicada, perquè jo no jugava. No et dirè que estava apartat de l'equip, però era el jugador 15. I aleshores, després d'un entrenament, em truquen el divendres - la final era el dimecres - per a anar al despatx. I jo pensava que m'acomiadaven, perquè a més jo acabava contracte!”.
“Em diu: 'vull que sàpigues que jugaràs la final de la copa d'Europa'. I jo pensant 's'ha tornat boig'. I ell 't'ho dic ara perquè aquest cap de setmana no jugaràs, per a que no surtis de festa ni vagis a la discoteca!'”, comenta en Julio.
“Has sigut un jugador amb moments boníssims i moments complicats on t'has hagut de reivindicar”. “Sempre! Jo, com tot el que faig a la vida, no sóc estètic. No parlo del físic, dic tècnicament: qualsevol cosa que jo faig, no sóc estètic, però sí que tinc mentalitat”.
Pressió
“I això t'ha donat una pressió extra?”, pregunta en Cesc. “A mi m'agrada la pressió! Jo no sé jugar sense pressió”. “I això t'ha fet crèixer?” “Sí, sempre. Jo jugo a pàdel i m'agradaria que l'estadi fos ple. Quan més gent hi hagi i més pressió tingui millor, perquè a mi m'agrada jugar – no jugar, m'agrada guanyar. Si no guanyo - al que sigui: al dominó, al parchís, al meu fill quan tenia dos anys - m'emprenyo!”.
“Però no saps perdre?” “No! Ara tinc una baralla amb el meu fill, que ara té 23 anys i em diu que em guanya a pàdel. I no puc!”. “Però en el fons prefereixes que et guanyi el teu fill, no?” “No, Cesc, no!”, riuen.
“Jo, per exemple, estic casi als 60. Però tu et mires al mirall i penses 'sóc el mateix'. I clar, després et poses i penses 'no estàs ni per a jugar a les cartes'. Però vull dir que per dins, penses que encara pots competir”.
“Et dic un nom: Pagliuca”. “Mira, primer va ser al 92, que em va fer una aturada que hagués estat el gol del segle i la meva sabata ara estaria al museu del Barça. Però és que després, dos anys més tard, me la va aturar també al Mundial del 94 a la semifinal contra Itàlia. I de guanyar a perdre!”.
“Però un dia el vaig trucar per telèfon, a una ràdio, i em diu 'Julio, no et queixis, que tu vas guanyar la Champions. I en canvi, jo vaig perdre les dos: el Mundial i les Champions. I al final penses: doncs és veritat! Com a mínim he guanyat!”.
“Però tens aquesta espineta clavada, no?”. “Clar, sempre! He vist aquestes dues jugades un milió de vegades”. “I també col·lecciones un milió de xapes de cava, no?”. “Sí! Que hi ha gent que em diu xapero, que sona molt malament. Jo sóc col·leccionista, perquè al 2010, un cosí que tinc a Vitoria em va dir 'Julio, tu que vius a Barcelona, demana'm plaques de cava'. Jo li donava moltes, i al final vaig començar a quedar-me-les”.
“Jo crec que avui també faràs una cosa que mai havies fet: un entrenament amb música i a la tele!”, conclou en Cesc. “Eh, i potser després també m'enganxo!”, riu en Julio.
