70 anys del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona
- Ara fa 70 anys del Congrés Eucarístic de Barcelona: van arribar 300.000 persones i es van fer actes religiosos multitudinaris a les grans avingudes
- La ciutat va revifar una mica, es va il·luminar millor, es van arreglar carrers i es va construir tot un barri nou
- Per molts catòlics van ser uns dies per refermar la fe; per a l'oposició, una ocasió per informar i demostrar la dura realitat que es vivia a Catalunya
FRANCESCA PUIG
Barcelona va reunir 300.000 persones el 1952, tot just tretze anys després de la Guerra Civil, en un Congrés Eucarístic Internacional. Una trobada de membres de l'Església catòlica que es reuneixen per adorar l'Eucaristia, el pa consagrat que es pren a la comunió, i per mantenir debats i prendre algunes decisions. Van arribar participants de 77 països, 12 cardenals, 302 arquebisbes, bisbes i abats i també 15.000 sacerdots, religiosos i seminaristes. Tots els actes els va presidir el general Franco.
Aquest congrés va canviar part de la fesomia de la ciutat i va activar els creients i l'oposició política. En molts casos, catalanistes i activistes també creients que no volien deixar passar l'oportunitat de demostar al món que tot passava a Catalunya. Es van aconseguir fites impensables en aquells anys en què la informació havia de passar per la censura o que els símbols, com la senyera, estaven prohibits.
Un acte religiós vigilat pel règim
Un congrés eucarístic és una acte organitzat per l'església, a petició del papa i en el cas de Barcelona, per iniciativa del bisbe de la diòcesi Gregorio Modrego. Les autoritats polítiques poc hi tenen a dir, però el règim va guardar els llocs més propers als altars per a Franco i la seva dona. Tal com explica al següent programa l'historiador Borja de Riquer, aquell acte anava més enllà del fet religiós, perquè era la primera gran reunió internacional després de la II Guerra Mundial, en plena Guerra Freda, quan Espanya comença a sortir tímidament de la postguerra. I per cert, just un any després de la gran demostració de força de la ciutadania catalana amb la setmana de la vaga de tramvies que havia mobilitzat tot Barcelona per la pujada del preu del bitllet.
El programa Memòria popular va dedicar un capítol al congrés amb un interessant col·loqui entre persones que hi van prendre part com el capellà Casimir Martí, el periodista Néstor Luján i l'expert en la resistència al franquisme i historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte.
Una ciutat desconeguda durant uns dies
Setmanes abans de la celebració del congrés es van enderrocar les barraques de la zona de l'avinguda Diagonal. Es va arreglar carrers i places i es van construir elements efímers com grans creus o altars per a les celebracions. La ciutat de Barcelona va viure uns dies de molta agitació amb restaurants, cafeteries i bars plens i l'aparició de nous hotels. La il·luminació, que sempre estava restringida, feia patxoca.
Tots els actes es van fer a grans avingudes, excepte la inauguració del congrés, que es va fer a la Catedral. L'acte va anar a càrrec de la més alta autoritat de l'Església que hi va ser present, el cardenal Federico Tedeschini. Va arribar amb tren des de Roma i va rebre honors d'estat com a representant de Pius XIII.
Durant el Congrés Eucarístic, el 35è, després del de 1938 a Budapest, es van fer misses i altres celebracions, processons i també desfilades dels participants. Les imatges ens mostren uns participants de la Xina, durant el seu pas per la plaça de Francesc Macià.
L'esforç de l'oposició catalana
A més d'acollir gent d'arreu del món, aquells dies Barcelona apareixia a la premsa mundial. Per això, es van imprimir clandestinament papers amb informació sobre Catalunya i la realitat de la dictadura i es van distribuir entre les desenes de periodistes que cobrien la informació del congrés. Fins i tot a la mateixa oficina de premsa del congrés se'ls donava informació d'amagat. Per la seva part, el Moviment Socialista de Catalunya distribuïa també octavetes informatives.
També es va aconseguir que a l'altar principal, a la Diagonal, hi fos present una imatge de la marededeu de Montserrat, un fet de gran significat pels catòlics catalans. La van portar a Barcelona en un cotxe particular. Precisament feia cinc anys que s'havia viscut un moment de gran devoció popular amb l'entronització de Verge a Montserrat. Les autoritats franquistes també hi eren, però aquell del 1947 va ser el primer acte públic en què es va parlar, tot i que breument, en català, i va començar a revifar el sentiment catalanista.
Si en aquella diada va aparèixer una senyera penjada al Gorro Frigi, ara es tornaria a provar. Jordi Pujol va cedir el seu cotxe a Josep Maria Ainaud de Lasarte i Joan Reventós, que es van enfilar al turó de sant Pere Martir, a Collcerola, durant la nit. Van desplegar la bandera amb les quatre barres per a una de les misses més multitudinàries del congrés. Franco la va veure davant seu durant tres quarts d'hora. Com tothom que hi era, fins que els bombers la van baixar.
L'oposició va aconseguir fer-se veure, en uns dies que les autoritats intentaven tenir-ho tot controlat. El règim es valia de l'església més conservadora per a mobilitzar masses i mantenir el poder, però no es va parlar de 'cruzada' ni de 'victoria' perquè ara, als més alts estaments, manaven els democratacristians. Per Néstor Luján, Barcelona va començar aquells dies a desinhibir-se una mica.
El que en va sorgir
Ja hem comentat que es va eliminar moltes barraques que podien quedar a la vista dels nouvinguts i que es a viure una major activitat comercial. Però a més, va néixer un nou barri, el Congrés. Centenars de pisos i casetes baixes que es va encarregar de construir l'església, amb l'aprovació urbanística de l'Ajuntament, per a allotjar els milers de participants. Els terrenys els van vendre els propietaris de la masia de Can Ros. Va ser un benefici per a la ciutar perquè va alleujar la falta d'habitatge, en aquells temps en què contínuament arribaven migrants buscant una vida millor.
Després de la celebració del congrés, el règim franquista va establir el concordat o acord amb la Santa Seu, vigent encara avui en dia. A més, es van signar també els pactes amb els Estats Units, que aportaven inversions econòmiques a canvi de l'ús del sól per a les seves instal·lacions militars.
Noms com Coll Alentorn, Jordi Caball, Anton Cañellas, Josep Benet o Joan Sansa, Pere Figuera o ell mateix, explica Ainaud de Lasarte a 'Memòria Popular', van tornar a unir forces per demostrar que l'oposició, tot i que feble, era viva. Milers de persones que van participar a les pregàries, les misses o les trobades en van gaudir i van refermar la seva fe. Però molts capellans i religiosos van adonar-se de la poca informació que els arribava i de com el franquisme i la cúpula conservadora de l'església espanyola es protegien mútument.
