60 anys sense Emili Vendrell, el gran tenor estimat a tot Catalunya
- El tenor Emili Vendrell va morir ara fa 60 anys després d'una vida dedicada a cantar cançó popular, lírica i altres gèneres que el van fer molt estimat
- Va triomfar als escenaris d'Europa i Amèrica amb la calidesa de la seva veu i l'esforç que posava en cada actuació
- Recuperem imatges de l'Arxiu històric de TVE Catalunya de quan feia de paleta abans de triomfar, entrevistes a la seva família i l'adeu multitudinari al seu funeral
FRANCESCA PUIG
Emili Vendrell, conegut com 'el cantaire de Catalunya', va morir ara fa 60 anys, Va ser un dia molt trist per als amants de la lírica, de la cançó popular i per tots els que gaudien escoltant-lo a la ràdio, als discs o a les seves actuacions, els més afortunats, al teatre o sales de concert.
Vendrell va néixer el 23 de gener del 1893, i com que els estudis no l'atreien, va començar a treballar de jovenet de paleta, ajudant el pare, mestre d'obres. Anava a cantar els diumenges i dies de festa a l'Escolania de la Basílica de Santa Maria el Mar. Nascut al carrer de la Cera, prop del Mercat de Sant Antoni, al Raval, segur que passava molts cops per fer el trajecte fins al Born per davant del Gran Teatre del Liceu. Allí també hi cantaria, anys més tard.
Famós a tot Catalunya per la seva veu de tenor lleuger, un color de veu natural amb matissos càlids i amb una bona capacitat per a assolir rols més lírics i fins i tot dramàtics. Una veu agradable a l'oïda que impressionava els entesos, agradable, suportada per la bona presència i elegància de Vendrell.
Cantava cançons tradicionals catalanes, nadales, temes religiosos, va aconseguir triomfar amb òpera, sarsuela i opereta. I a més, li agradava actuar. El poble l'estimava i li van posar el qualificatiu de 'Cantaire de Catalunya'.
Una fama merescuda
Somiava cantar a l'Orfeó Català, fundat per Lluís Millet i Amadeu Vives, ja que els havia sentit cantar de petit. I als 18 anys hi va entrar com a tenor. De seguida en va ser el solista. Cantava clàssics com Haydn i Bach.
També es va presentar al Gran Teatre del Liceu però a la primera audició li van dir que no cantés òpera. El temps i el seu do per a la música demostrarien tot el contrari. Cantava als teatres més coneguts, com els del Paral·lel o al Tívoli, on va aconseguir un gran èxit amb Lohengrin. El va cantar en català, traduiït de l'alemany per Joaquim Pena. Era un costum molt arrelat a l'època, traduir els textos i interpretar l'òpera en català.
Els autors adaptaven textos o música per a la seva veu i ell aconseguia unes interpretacions mot acurades i particulars de cada personatge. Se l'escoltava a la ràdio, que als anys 30 era molt estesa, i també en discos, ja que en va començar a enregistrar anys 20.
La seva dedicació a la música va permetre la divulgació de la cançó tradicional catalana, en directe o amb mitjans tecnològics, i la popularització de noves melodies.
Perquè Emili Vendrell, tot i interpretar òpera o vodevil, estrenar o representar sobre l'escenari, mai no va deixar de fer recitals. El públic aplaudia les novetats i també les que sabia de memòria, entusiasmat. Cantava 'Llevantina', 'El saltiró de la cardina', 'Per tu ploro' de Pep Ventura, 'La taverna d'en Mallol' d'Apel·les Mestres, 'L'Emigrant', 'L'Hereu Riera', 'Muntanyes regaldes''... 'Rosó, llum de la meva vida', cançó de Joan Ribas i Miquel Poal, és una de les cançons que va estrenar Vendrell i que encara ara es canta com si fos una tonada antiga, i és del 1922.
Triomf als temples catalans de la música
El tenor Emili Vendrell va aconseguir l'aplaudiment i l'entusiasme del públic a Catalunya i arreu del món. Al Palau de la Música va triomfar amb 'El Giravolt de Maig' d'Eduard Toldrà. Va debutar a Amèrica i a teatres del centre d'Europa amb gran èxit.
També va assolir una gran anomenada a València. I a Madrid, amb un gènere que també li permetia interpretar un paper amb decorats i vestuari: la sarsuela. Vendrell va destacar cantant 'Los gavilanes', 'Doña Francisquita', 'La Dolorosa' i Don Joan de Serrallonga, de Morera. Igualment, cantava opereta, amb un repertori que agradava molt i que incloïa 'La Vídua alegre'.
L'esclat de la Guerra Civil va anul·lar l'actuació d'Emili Vendrell al Liceu amb 'Il Barbiere di Siviglia'. Uns mesos més tard va pujar al mateix escenari per cantar 'Doña Francisquita', del mestre Amadeu Vives. Pau Casals el va cridar per a fer de tenor solista quan dirigia la seva orquestra. També va actuar amb Mary Santpere a petició del pare i representant d'ella, a 'La Reina ha relliscat, 'Roda el món i torna al Born' i 'Aquesta nit i mai més'.
Va col·laborar amb el Departament de Propaganda de la Generalitat per recollir diners per a les tropes republicanes. Per això, acabada la guerra el van acusar de roig i el van tancar a la presó Modelo. Li demanaven 20 anys de condemna, i finalment, per falta de proves, el van desterrar a Madrid i València. Durant els anys de la dictadura de Franco va patir per cantar. Llavors va decidir ensenyar a cantar lírica al seu fill Emili i va tornar a l'Orfeó Català com a un més dels tenors. Va estrenar al Palau les 'Cançons de mar i muntanya' que el van fer encara més estimat entre el públic, escrites per Elisad Sala.
Un comiat multitudinari
Quan ja estava malalt de càncer, el 1961, li van fer un gran homenatge al Palau d'Esports Barcelona. Va morir el dia 1 d'agost el 1962, ara fa 60 anys. Es previa fer la vetlla al Palau dela Música Catalana, on Vendrell tant havia gaudit i fet gaudr el públic. Però les autoritats no ho van permetre.
Una gentada va seguir les seves restes des que van sortir del seu domicili al carrer del Bruc de Barcelona fins a l'església de la Concepció. Allà, de tantes persones que hi havia, van haver de tallar el trànsit. I després del funeral, van sortir el fèretre a les espatlles de cantants de l'Orfeó Català i de la Coral sant Jordi. Els que esperaven fora van entonar 'L'Emigrant' en un moment de gran emoció.
Finalment, després de l'enterament se li va fer un homenatge a l'antic cine Padró, que era al carrer de la Cera, a la porta del costat d'on ell va néixer. Hi van actuar Mary Santpere i Ramon Calduch.
En aquest indret s'hi va col·locar una placa que diu: 'Emili Vendrell Ibars, cantant de Catalunya, va néixer en aquesta casa el dia 13 de gener de 1893'. Es va poder posar acabada la dictadura franquista.
Precisament davant d'aquesta placa es va situar l'equip del programa Revista del dissabte, que es feia a Miramar a principis dels anys 80. El periodista es proposà preguntar, ja que era un espai de temes socials i d'entreteniment, si els vianants coneixen Josep Anselm Clavé, fundador dels Cors Clavé, els escriptors Joan Maragall o Àngel Guimerà i Emili Vendrell!
Per Barcelona ja passejaven llavors com ara turistes, gent eixerida, presumida, despistada, altres amb estudis i cultes. Ja ho diu el locutor: 'el conjunt de respostes espontànies d'avui ens ha de fer meditar'. Al barri de l'Emili Vendrell prou que el recordaven.
