Joan Manuel Serrat s'acomiada dels escenaris
- El 'noi del Poble-sec' tanca la gira de comiat omplint per tercera vegada el Palau Sant Jordi
- 'Una guitarra' ha estat l'últim tema d'un recital amb 23 cançons i de més de dues hores de durada
Joan Manuel Serrat, un dels cantautors catalans més emblemàtics, s'ha acomiadat aquest divendres dels escenaris amb un últim concert al Palau Sant Jordi de Barcelona, després d'una llarga gira de comiat.
Convertit per mèrits propis en símbol per a diverses generacions, Serrat no tanca la porta a seguir gravant temes o fins i tot oferir algun recital de forma puntual, però ha deixat clar que, a punt de complir 79 anys, les grans gires són a partir d'aquest divendres cosa del passat.
Autor de prop de 300 cançons, 32 discos d'estudi (6 en directe i desenes de recopilatoris), gairebé sis dècades de carrera contemplen un artista únic i immortal, un trobador etern que ha protagonitzat alguns dels moments més brillants de la música a casa nostra.
Un últim concert per fer que "les coses acabin bé"
A pocs dies de fer 79 anys i amb centenars de concerts per tots els continents, una quarantena de discs a les espatlles i cançons convertides en himnes, Serrat ha pujat a escena amb una banda liderada pel pianista Ricard Miralles, que l'ha acompanyat des dels primers acords de 'Temps era temps'.
El públic, entre els quals hi havia personalitats del món de la cultura, el periodisme i la política, l'ha rebut dempeus i aplaudint. Com en el primer concert, el cantautor ha citat Tarradellas i el seu històric "ja soc aquí" i ha agraït al públic haver-lo seguit durant dècades. "És un gust haver complert la fita i estar aquí, però tinc sentiments contradictoris. Gràcies a tots vosaltres, a tothom, per acompanyar-me avui com ho heu fet en altres ocasions, especialment aquesta nit, en la que solemnement proclamo el meu acomiadament per voluntat pròpia", ha bromejat.
El cantautor, però, ha deixat clar que no volia un adéu impregnat per la tristesa i ha apostat per "l'alegria": "serà el darrer concert, però vull passar-m'ho de 'collons'". Per això, ha instat els assistents a deixar de banda "qualsevol amenaça de nostàlgia". "Això és una festa", ha augurat segons abans d'enfilar les notes de la 'Cançó de bressol'. 'El carrusel del furo', 'Pueblo blanco' i 'Seria fantàstic' han seguit un repertori que ha encarat, llavors, algunes de les peces que han marcat generacions: 'Me'n vaig a peu' –en què ha agafat la guitarra-, 'No hago otra cosa que pensar en ti' i 'Algo personal'.
Precedida per un parlament en defensa de l'ecologisme, Serrat ha entonat llavors 'Pare' i 'Cançó de matinada'. En record a Miguel Hernández, ha interpretat 'Las nanas de la cebolla' i 'Para la libertad'. 'El meu carrer', 'Barcelona i jo' i 'Es caprichoso el azar' han completat el tram central del recital, que ha inclòs 'Hoy puede ser un gran día', 'La tieta', 'Mediterráneo', 'Plany al mar' i 'Cantares', amb tot el públic dret i cantant a l'uníson, abans d'arribar al bis.
La celebrada 'Paraules d'amor', seguida de la ballable 'Fiesta', han portat els presents fins al compàs final. En castellà "perquè ens entenguem tots", Serrat ha assegurat que no podia baixar de l'escenari sense agrair a la seva família el suport: "han estat una benedicció i un suport extraordinari en la música i en la vida quan pintaven bastos". També ha mostrat el record "més agraït" per tres amics i companys: Salvador Escamilla, Quico Sabaté i Joan Ollé. "Ha estat un plaer haver-vos conegut a tots", ha conclòs visiblement emocionat. 'Una guitarra' ha posat el punt i final a l'últim ball de dues hores i 23 cançons del cantautor català més aplaudit de la música popular.
El 'noi' del Poble-sec
Joan Manuel Serrat va néixer el 27 de desembre de 1943 a Barcelona i va viure la seva infància i primera joventut al barri obrer del Poble Sec. Fill de Josep Serrat, un treballador de l'empresa Catalana de Gas, i Ángeles Teresa, aragonesa de Belchite i mestressa de casa, va créixer a la Barcelona de la postguerra, parlant català i castellà, cosa que fet i fet seria fonamental en la seva obra i la seva trajectòria, durant la qual ha alternat les dues llengües sense distinció.
"Vaig tenir una infància envoltada d'afecte, amb uns pares afectuosos i un ambient familiar de postguerra: a casa van arribar a viure 14 o 15 persones alhora, i parlo d'un pis de 50 metres quadrats", assegurava el 1998, en una entrevista pel llibre 'Serrat i la seva època: biografia d'una generació', de la periodista i escriptora Margarita Rivière.
Tot i això, el 2016, gairebé dues dècades després, afirmava al diari El País: "Tenim tendència a posar al passat brillantors que no va tenir. La meva infància és un territori meravellós per a mi, però va ser fosc: el nen li podia a la foscor del temps, obria els ulls i corria pels erms bombardejats, recollia beines d'armes i seguia jugant".
En tot cas, aquesta infància i el barri en què va créixer, al qual segueix lligat, quedarien retratats a les seves cançons: 'La Tieta', 'La meva infantesa', 'L'aristocràcia del barri' o 'Mare Lola', entre d'altres, són reflex daquells anys.
Joan Manuel Serrat, en una imagen de los años sesenta. EFE
Ràdio Barcelona i la primera oportunitat
Joan Manuel Serrat o 'Juanito', com era conegut en el seu cercle familiar, es va graduar com a pèrit agrònom, tot i que no arribar a exercir mai com a tal. El verí de la música ja era dins seu, acumulant diferents influències: Brassens i la resta de representants de la chanson francesa; la incipient Nova Cançó catalana, de la qual el mateix Serrat es convertiria en un dels seus principals símbols; The Beatles i els conjunts pop que arribaven des del Regne Unit; i també les músiques populars espanyoles, com la cobla o la sarsuela, que sonaven de manera constant a la ràdio d'aquells temps.
"Jo no vaig escollir la copla, la copla em va escollir a mi. Allò sortia de la ràdio, jo estava assegut escoltant-la", afirmava el cantant el 1998 en parlar d'aquells anys de formació musical.
Amb aquest bagatge, va compondre els seus primers temes, com 'Una guitarra'. I a principis del 1965 va aconseguir la seva primera oportunitat a Ràdio Barcelona, on el locutor Salvador Escamilla dirigia un programa de música en directe. "Estava clar que era molt bo (...) Així que li vaig proposar venir a cantar tres cops per setmana, cosa que va fer durant dos anys", recorda Escamilla al llibre 'Serrat i la seva època: biografia d'una generació'.
A través del locutor va aconseguir un contracte amb la discogràfica Edigsa i va poder entrar a formar part del grup Els 16 Jutges, que reivindicava la cançó en català i en què també van militar noms destacats de la Cançó com Quico Pi de la Serra, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet.
Serrat, junto al locutor Salvador Escamilla, durante una actuación en Radio Barcelona. EFE
El vertigen de l'èxit
El 1967 va aparèixer 'Ara que tinc vint anys', el seu primer disc de llarga durada, cantat íntegrament en català i que va suposar un gran impacte. En la seva llengua paterna va compondre temes com el que dona títol al disc i altres que fonamenten la seva popularitat, com ara 'Paraules d'amor', 'Cancó de matinada' o 'Balada per un trobador'.
El seu èxit va ser tan gran va poder iniciar una curta carrera cinematogràfica, que va arrencar amb 'Paraules d'amor' (1968) d'Antoni Ribas i abasta altres títols com 'La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua' (1970), 'La meva professora particular' (1972) o 'La ciutat cremada' (1976).
Actuación de Joan Manuel Serrat en 1969. EFE
L'escàndol d'Eurovisió
L'any 1961 Espanya va participar per primera vegada al Festival de la Cançó d'Eurovisió, un objectiu per al règim de Franco, que veia en el certamen una forma de millorar la imatge exterior de la dictadura. Durant els primers anys la participació espanyola va ser més aviat discreta, amb una sisena posició com a màxima fita l'any 1967 per Raphael amb el tema 'Hablemos del amor'.
Un any després, per a l'edició de 1968, Joan Manuel Serrat va ser escollit com a representant espanyol, tot i que com a intèrpret d'un tema aliè, el "La la la" que havien composat Ramón Arcusa y Manuel de la Calva, integrants del Dúo Dinámico.
Ara bé, uns dies abans del festival, Serrat va anunciar que no aniria a Eurovisió si no podia cantar la cançó en català. Televisió Espanyola i el Govern franquista no van cedir davant del que van considerar un xantatge i finalment van triar com a intèrpret Massiel, que aconseguiria el triomf.
S'ha especulat molt sobre els motius de Serrat per llançar aquell ultimàtum: pressió dels sectors catalanistes, una maniobra publicitària, interessos de la seva discogràfica... Dècades més tard, l'abril del 2022, en una entrevista al Canal 24 Hores de TVE, Serrat afirmava: "Cada vegada que algú m'ha preguntat en quina llengua prefereixo cantar, si en català o en castellà, jo sempre he respost que en la llengua que em prohibeixin cantar".
El cas és que la seva negativa a cantar el "La la la" en castellà va suposar per a ell el veto a TVE i a les emissores de ràdio estatals durant 5 anys. Paradoxalment, el noi del Poble-sec va començar a publicar en aquests anys la major part de les seves cançons en castellà, redoblant el seu èxit malgrat la campanya en contra dels sectors més reaccionaris i convertint-se en un dels símbols de l'oposició al règim.
Els discos dedicats als poetes
Lluny de transitar per la part més còmoda de l'èxit, el 1969 Serrat va fer un pas arriscat que, fet i fet, suposaria un dels seus triomfs més importants: musicar alguns dels poemes d'Antonio Machado al disc 'Dedicado a Antonio Machado, poeta'. Una aposta que repetiria tres anys després al disc 'Miguel Hernández', quan va posar música als textos de l'autor d'Oriola.
Tots dos treballs van ajudar a popularitzar encara més els dos poetes i van suposar un enorme èxit de vendes, amb temes com 'Cantares', 'Para la libertad' o 'La saeta' que segueixen ocupant un lloc principal al repertori del cantautor barceloní.
Luis García Gil, autor del llibre 'Serrat i els poetes', assegurava l'any passat en una entrevista a RTVE.es que "la poesia cantada de Serrat és una part indispensable de la seva obra, tan transcendent com aquelles cançons que són de la seva pròpia autoria en lletra i música", i comparava la seva importància per a la música en castellà amb la de The Beatles per a la música anglosaxona.
El crític Fernando González Lucini destacava també en una entrevista a RNE la importància d'aquests discos, que col·locaven a dalt de tot la producció del català: "Miguel Hernández és conegut en aquest país a través de Serrat, en un moment en què els seus llibres estaven prohibits i no es podien ni comprar", assenyala.
Aquests discos tindrien continuïtat en altres dedicats a l'obra de Joan Salvat-Papasseit (Res no és mesquí, 1977), Mario Benedetti (El sur también existe, 1985) i el propi Miguel Hernández (Hijo de la luz y de la sombra, 2010). A més a més, Serrat ha anat esquitxant els seus discos amb poemes musicals d'altres autors, com ara Rafael Alberti ("La Paloma"), León Felipe ("Vencidos"), Joan Vergés ("El vell"), Ernesto Cardenal ("Epitafio para Joaquín Pasos") o José Agustín Goytisolo ("Historia conocida").
'Mediterráneo' i la consagració
El 1971, a prop d'entrar a la trentena i malgrat el boicot dels mitjans del règim, Joan Manuel Serrat era ja una de les principals veus de la cançó a Espanya i comptava amb èxits com 'Penélope', 'Fiesta', 'El titritero', 'Senyora', 'Tu nombre me sabe a hierba', a banda dels temes que formaven part del seu disc dedicat a Antonio Machado.
Aquest any, però, seria el de la seva consagració definitiva com a cantautor popular. El 1971 és l'any de publicació de la que per molts és l'obra mestra de la seva discografia: 'Mediterráneo'. Un disc de deu temes compostos a la seva retirada de Calella de Palafrugell, a la Costa Brava, i gravats a Milà amb arranjaments de Juan Carlos Calderón.
Hi ha crítics que defineixen el contingut del disc com a "or pur". Començant pel tema principal, segurament el més emblemàtic del cantautor. Una cançó que suposa una reivindicació d'allò llatí davant del domini d'allò anglosaxó i que perdurarà com la favorita de diverses generacions a les dues ribes de l'Atlàntic.
Ara bé, 'Mediterráneo' no es l'única joia d'un disc que inclou cançons com "Pueblo blanco", "Aquellas pequeñas cosas", "Lucía", "Tío Alberto" o "La mujer que yo quiero", indispensables a la seva trajectòria. Malgrat els seus problemes amb el règim, la carrera del cantautor ja era imparable.
L'exili a Mèxic
Tot i que Serrat ja havia protagonitzat diversos xocs amb la dictadura franquista, el més greu es va produir el setembre del 1975. El cantautor, que des de finals dels seixanta havia consolidat la seva posició com a figura exitosa i de prestigi a l'altra banda de l'Atlàntic, sobretot a països com Xile i Argentina, era a Mèxic quan va condemnar amb duresa les penes de mort ordenades contra 11 membres d'ETA i el FRAC. A més a més, es va solidaritzar amb les declaracions del president mexicà, Luis Echeverría, quan va assegurar que només reconeixia el govern de la Segona República.
Tot i que el franquisme vivia els seus últims instants, la resposta va ser fulminant. El Govern espanyol va emetre una ordre de recerca i captura contra el cantautor, que va decidir autoexiliar-se durant una temporada a Mèxic. Al costat dels seus músics, va iniciar una gira pel país centreamericà en un autobús que van anomenar 'La Gordita', el sobrenom de la seva amiga mexicana María Elena Galindo, que va suposar un gran suport per a Serrat durant la seva estada mexicana. L'agost del 1976, onze mesos després, va poder tornar a Espanya.
Serrat també va ser objecte de censura per part d'altres dictadures com la d'Augusto Pinochet a Xile o la cívico-militar a Argentina. Curiosament, aquests dos països llatinoamericans són dos dels indrets on més difusió ha tingut la música del 'noi del Poble-sec'. Compromès políticament i lligat al Partit Socialista, el cantautor sempre ha presumit del seu catalanisme però assegura no ser partidari de la independència.
Joan Manuel Serrat regresa a Barcelona en agosto de 1976 tras once meses en el exilio. EFE
En trànsit cap a la maduresa
Serrat va inaugurar la dècada dels vuitanta amb un disc en català, 'Tal com raja', i un altre en castellà, 'En tránsito', que van suposar un nou impuls a la seva carrera i el van convertir definitivament en un artista de masses. Se sentia igual de còmode entre la multitud d'un camp de futbol o una plaça de toros que en la intimitat d'un petit teatre.
Els anys que a Madrid triomfava la Movida, Serrat mantenia la seva solidesa musical però va aprofitar per modernitzar la base sonora, obrint camí a altres cantautors, com Joaquín Sabina, que deuen tant a Brassens com a Bob Dylan. D'aquesta època són temes com 'Temps era temps', 'Hoy puede ser un gran día', 'Cada loco con su tema' o 'De vez en cuando la vida', que estan a l'alçada del millor de la seva producció.
Serrat, durante una actuación en el Parque de Atracciones de Madrid en 1983. EFE
L'aliança inoblidable amb Sabina
El 1996, Serrat va formar part de l'exitosa gira 'El gusto es nuestro' que, juntament amb Miguel Ríos, Ana Belén i Víctor Manuel, companys de professió però, sobretot, amics molt propers, els va portar per nombrosos punts d'Espanya i Llatinoamèrica. Una experiència que repetirien 20 anys després, amb una acollida semblant.
En aquests anys va continuar publicant discos tant en català com en castellà i fent gires amb regularitat, tot i tenir alguns problemes de salut. El 2004 va superar un càncer de bufeta que el va tenir un temps apartat dels escenaris i va haver d'afrontar la malaltia un altre cop el 2010 i el 2013, però va aconseguir recuperar-se.
D'aquesta etapa un dels moments més destacats va ser la seva associació amb Joaquín Sabina, amb qui el 2007 va fer més de 70 concerts en el marc de la gira 'Dos pájaros a tiro'. El projecte va tenir continuïtat 5 anys després, amb la gravació del disc 'La orquesta del Titanic' i una nova gira per Espanya, els Estats Units i diversos països de Llatinoamèrica amb el títol 'Dos pájaros contraatacan'.
Aquesta gira va servir de base pel rodatge de 'El símbolo y el cuate', un documental dirigit per Francesc Ralea que reflecteix com dues personalitats tan dispars com les de Serrat i Sabina han estat capaces de casar d'una manera tan eficient, no només pel que fa a l'àmbit personal sinó també artístic.
L'aleshores ja inseparable parella es va embarcar el 2019 en una tercera gira, 'No hay dos sin tres', que després d'oferir diversos concerts a Llatinoamèrica es va haver de suspendre, primer, per la caiguda de Sabina a l'escenari del WiZink Center de Madrid, i després, per l'esclat de la pandèmia del coronavirus.
La gira de comiat
El desembre del 2021, Joan Manuel Serrat va anunciar que faria una última gira al llarg del 2022 que serviria per acomiadar-se dels escenaris. Va ser el resultat d'una reflexió feta arran de la pandèmia: "No volia que em retirés la pandèmia. I vaig pensar que quan hi hagués una possibilitat ho havia de fer".
Sota el títol 'El vici de cantar 1965-2022', la gira va començar el 27 d'abril al Bacon Theatre de Nova York, i va continuar per Miami, Puerto Rico, la República Dominicana, Mèxic, Colòmbia, Costa Rica, Espanya, Veneçuela, Equador, Argentina, Xile, Perú i l'Uruguai. A tot arreu ha exhaurit les entrades i fins i tot l'alta demanda l'ha obligat a programar sessions addicionals, amb un balanç final de 75 concerts, 45 dels quals a Espanya. L'últim la nit d'aquest divendres a la seva ciutat natal, Barcelona, amb la presència a la platea de diversos amics de l'artista i personalitats de l'àmbit polític com el president del Govern, Pedro Sánchez, el ministre de Cultura, Miquel Iceta, o l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.
