Mor el filòsof Xavier Rubert de Ventós
- Distingit amb la Creu de Sant Jordi, també va rebre el premi Ciutat de Barcelona, el Lletra d'Or i l'Anagrama d'assaig
- Va fundar el Col·legi de Filosofia i el seu pensament s'ha difós a través de la docència i de múltiples obres
- Als anys vuitanta va ser diputat pel PSC però posteriorment va signar un manifest a favor de CDC
Nascut a Barcelona l’1 de setembre de 1939, Xavier Rubert de Ventós es va llicenciar en Dret el 1961 i en Filosofia el 1962. El 1965 es va doctorar en Filosofia per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre estètica, titulada 'La estética de la abstracción'.
La seva activitat docent passa per la Universitat de Cincinnati, Ohio (1964), la Facultat de Filosofia de la Universitat de Harvard (1972), la Facultat d'Arquitectura de la Universitat de Califòrnia a Berkeley (1973) o cursos en universitats de Mèxic i Veneçuela. Va ser membre fundador del Col·legi de Filosofia i director de la càtedra Barcelona - Nova York, professor a diverses universitats americanes i catedràtic d’Estètica i Composició a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.
També va exercir com a professor de filosofia a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Autònoma de Barcelona i a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (Universitat Politècnica de Catalunya), d'on va ser catedràtic d'Estètica i Composició a partir del 1973.
Un autor prolífic
Rubert de Ventós va ser autor d'una extensa producció d'assaig filosòfic on va reflexionar al voltant de l'estètica, la política, l'art o la pròpia filosofia i, així, l'any 1963 publicava 'El arte ensimismado', obra que li va valer el Premi Ciutat de Barcelona del mateix any i on l'autor va mostrar-hi la seva concepció de l'art modern.
La seva visió de l'art com a "art implicat" contraposat al concepte d'art tradicional va quedar plasmada a 'Teoria de la sensibilitat' (1968), obra destaca en la trajectòria de l'autor i cabdal en l'assaig català, per la qual va rebre el Premi Lletra d'Or de 1968 i que és tornava a editar el 2007. 'La estética y sus herejías' (1974) va rebre el Premi Anagrama d'assaig, l'any 1973 i a 'De la modernidad. Ensayos de filosofía crítica' (1980), reeditada posteriorment amb el títol 'Crítica de la Modernidad' (1998), oferia les claus del seu pensament filosòfic.
Entre els treballs de la seva producció també hi ha escrits més literaris com 'Ofici de Setmana Santa' (1978), d'ètica i filosofia política 'Moral y nueva cultura' (1971) i 'Ética sin atributos' (1996), d'estil més didàctic 'Per què filosofia' (1983) o 'Filosofia d'estar per casa' (2004) i obres relacionades amb els temes nacionals i identitaris 'Europa y otros ensayos' (1986), 'El laberinto de la hispanidad' (Premi Espejo de España, 1987), 'Nacionalismos' (1994), 'Catalunya: de la identitat a la independència' (1999) o bé 'El cortesà i el seu fantasma' (1991), Premi Josep Pla l'any 1991.
La seva obra ha estat traduïda a l’italià, l’anglès i l’alemany, i el 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva trajectòria cultural.
Participació política
Rubert de Ventós es va implicar activament a la vida política com a diputat al Congrés pel PSC entre 1982 i 1986 i al Parlament Europeu entre 1985 i 1994. Des de 1975 va formar part de la Comissió de la Dignitat i el 2012 va signar un manifest a favor de CDC.
Algunes de les primeres mostres de condol per la mort del filòsof han arribat de l'àmbit de la política. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha destacat una figura sempre implicada "en fer i avançar el nostre país", i ha recordat que durant una colla d'anys va ser el president del jurat del Premi Internacional Catalunya.
També a través de les xarxes socials, el líder del PSC i cap de l'oposició, Salvador Illa, ha traslladat el condol a la família de Rubert de Ventós, de qui ha lloat la seva trajectòria tot i admetre que no sempre han estat d'acord. Tant Illa com el candidat del PSC a l'alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, han recordat el "lligam personal" que tenen amb la família del filòsof, escriptor i polític, a qui han enviat el seu "escalf".
