Fernando Aramburu ens presenta 'Hijos de la fabula'
- L'escriptor aborda una època convulsa al País Basc amb un punt còmic i humorístic, però evidentment també dramàtic
- Fernando Aramburu: "Quan ETA actuava no hi havia espai per a l'humor, estàvem més ocupats intentant salvar la vida"
- Entrevista al 'Cafè d'idees' | La 2 i Ràdio 4
L'escriptor Fernando Aramburu ens presenta la seva darrera novel·la: Hijos de la fabula. En una entrevista al Cafè d'idees amb Gemma Nierga, ens parla d'un llibre on aborda una època convulsa al País Basc amb un punt còmic i humorístic, però també dramàtic. Explica que amb la faula es refereix a la de la pàtria basca, que els etarres van assumir de forma "radical". "La realitat no els confirma la fabula i van dissenyar plasmar-la", diu, a través de les armes.
"Els pobres entren a ETA quan ETA para. Es queden sense faula. Desitgen continuar-la", detalla sobre els seus personatges. Aquest fet propicia diverses "peripècies" que "poden semblar còmiques, però tenen un rerefons dramàtic evident. El final no mou a riure", destaca. D'aquest "absurd inicial" on els etarres són "aprenents sense mestre" passen per diversos moments sense sentit, afegeix en una conversa també amb Rafa López i Quico Sallés.
Aramburu considera que tothom és fill de faules, des del moment de néixer, a través de diverses preferències, gustos i creences. "El problema no és que portem faules, en les quals a més podem intervenir", considera, sinó que el problema existeix quan "no passen per un filtre moral" i legitimen "fer mal als altres per imposar una determinada faula". "Podem substituir la paraula faula per ideologia o projecte", remarca sobre una realitat que ha viscut des de la seva joventut. "M'he oposat sempre a això. No per raons polítiques, sinó humanes", defensa.
"Quan ETA actuava no hi havia espai per a l'humor, estàvem més ocupats intentant salvar la vida o viure la pena que ens donava el patiment de molta gent", reconeix. No obstant això, diu que moltes víctimes del terrorisme defensen "salvar l'alegria i els colors". "No podem permetre que qui exerceix la violència ens destrueixi per dins i ens trenqui la dignitat i la capacitat d'estar feliços i alegres", sosté.
L'escriptor diu que no ha parlat amb etarres o exetarres pel llibre, però reconeix que no tindria cap problema en fer-ho si tingués l'oportunitat de fer-ho. "No em moc en aquests cercles, però soc de la terra", detalla.
Considera que la presència d'ETA interpel·lava a la majoria de joves i els oferia una sortida, ja que és quelcom "purament humà". "És difícil arribar a la vivència personal a menys que un es documenti des d'una perspectiva humana", per la qual cosa la ficció li permet "representar" aquestes vivències. En aquest sentit, destaca l'hermetisme de "l'independentisme radical". "No opero amb la veritat", afegeix, ja que això és cosa de l'historiador o el periodista, sinó que els escriptors han d'"explicar històries" partint de la història col·lectiva.
Una humanització d'ETA?
Aramburu destaca també que s'ha "permès" utilitzar l'humor en la seva obra perquè ha deixat a les víctimes fora del relat de la narració, perquè si no hauria "engrandit el seu dolor". "Perquè l'humor passi per un filtre moral, que m'imposo voluntàriament, ha de ser exercit contra algú que tingui poder, sigui ric o practiqui la malesa", defensa.
Preguntat per sobre si el seu relat i la utilització de l'humor en aquest humanitzen ETA, sosté que com a novel·lista ha de "respectar la humanitat de tots els personatges" i està "obligat a dotar-nos de volum humà", perquè si no la novel·la seria "un pamflet" i es faria una "mala novel·la". "Més enllà que vulguin ser activistes humans són persones", defensa sobre quelcom que va a favor de la construcció del personatge.
Creu que empatitzar o no amb ells és "competència del lector". En el seu cas, com a lector, reconeix "certa simpatia" pels joves protagonistes perquè hi veu "entitats de ficció", alhora que veu la seva les seves flaqueses i els seus moments de tendresa. "No treballo amb éssers humans, treballo amb paraules", ha detallat.
"No els utilitzo per fer una apologia de la violència", afegeix, sinó que mostra la seva vinculació "malaltissa" amb aquesta. "Tenen els cervells colonitzats per idees fanàtiques", insisteix.
"La meva casa és la biblioteca"
L'escriptor ha explicat que es troba en ple procés de promoció del llibre. Després de Barcelona li toca visitar Saragossa, un lloc on va viure durant tres anys i en guarda un bon record. "És un lloc entranyable. És com una segona casa per a mi", ha detallat.
"La meva primera casa és la biblioteca, que va amb mi a cada mudança. No soc un home de fronteres", ha dit, tirant literatura i metàfora. Aramburu explica que segueix vivint a la ciutat alemanya de Hannover, un lloc que no el va escollir, sinó que la ciutat el va escollir a ell. "Allà estic tranquil dedicant-me al que m'agrada, la lectura i l'escriptura", ha conclòs.
