Darrere d'un dol, també hi ha vida

• Tessa Harry i Montse Clotet van quedar vídues de joves i van decidir crear un espai on la gent pogués explicar la seva experiència
• El club de las vi(u)das pretén reivindicar el dol com a dret, donar-lo a conèixer i trencar els tabús que l'envolten
• Tens tot el contingut de ‘Mapes mentals’, programa presentat per Ana Boadas, a RTVE Play Catalunya

Mapes mentals - El Club de las Vi(u)das i la gestió del dol

Tessa Harry i Montse Clotet estan encantades de conèixer-se, però tant de bo no ho haguessin hagut de fer mai. Són dues dones joves que han perdut les seves parelles en una edat en què, com se sol dir, “no tocava”: entre els 30 i els 40 anys. La Montse ho va viure amb dos fills petits.

Quan els seus camins es van creuar, van decidir obrir un perfil a Instagram i una plataforma web per ajudar a altres noies en la mateixa situació, El Club de las Vi(u)das. Ambdues expliquen la seva història a ‘Mapes mentals’, presentat per Ana Boadas, sobre el procés del dol.

A través de la seva plataforma es poden compartir experiències. Fotografies, textos, il·lustracions expressen tot allò que senten i han sentit durant aquesta inesperada vivència, però també van més enllà organitzant tallers i activitats en línia amb noies que estan passant pel mateix procés.

“Hem de treure-li incomoditat i posar el nom que pertoca: sóm vídues“

“Trenquem amb el tòpic que una dona vídua és una persona gran vestida de negra”, explica Tessa Harry. “La mort d’una parella no passa només quan es tenen 80 anys, s’ha de poder dir”, assegura Montse Clotet. Socialment, existeix un tabú molt imperant amb la viduïtat d’una persona jove, tot i que, per descomptat, n’hi ha.

Totes dues afirmen que cal trencar aquest silenci per poder-ho gestionar millor. “La mort et connecta molt a la vida”, diu la Montse. Per això posen entre parèntesis la (u) de vídua. La mort a vegades, arriba de forma inesperada i no té una edat determinada.

La pressió social per acabar el dol

Una part important del procés del dol és la “superació” de la mort de l’ésser estimat. En aquest sentit, sembla que governa el pas del temps i la tirania de la felicitat que sovint, impregna el sistema en què vivim. És habitual escoltar “ja ha passat un any”, o “trobaràs algú altre perquè ets molt jove”. El mateix passa amb la mort d’un fill o filla que no ha nascut, anomenat dol perinatal.

Al voltant del tabú en la viduïtat d’una persona jove també hi ha molta resistència al dolor. “Tenim dret també a estar malament! Però també reivindiquem que el dol no és sempre un camí ple de llàgrimes, a vegades també hi ha moments per riure”, matisen des d'El Club de las Vi(u)das. És en aquests moments on la culpa entra en joc i cal fer-la a un costat.

Diuen els experts que en el procés de dol, passem per cinc fases: la negació, la ira, la negociació, la depressió i l’acceptació. Costa assumir que la mort també toca a les persones joves, però, com explica Francesc Torralba, Doctor en Filosofia i Teologia, “la vida no és indefinida, hem de pensar en la mort perquè ens ajuda a valorar molt més el temps en què estem vius”.