Tants 'Terencis' per recordar: 20 anys de la mort de l'escriptor Terenci Moix
- De Terenci Moix, mort fa 20 anys, en queda un gran llegat en llibres, premis i entrevistes excel·lents
- Escriptor, cinèfil i gran viatger, odiava el fred, fumava en excés i parlava un munt d'idiomes
- El recordem amb un recull de programes de TVE que ens en mostren com era
FRANCESCA PUIG
Ramon Moix i Messeguer era el nom vertader i complet de Terenci Moix. El seu nom havia de ser romà perquè estimava molt la història antiga, sobretot Roma i Egipte. També als seus amics i els amics l'adoraven: era xarmant, excel·lent conversador i amfitrió.
Terenci idolatrava la seva videoteca, les dives d'òpera, els actors de cinema, les ciutats, Londres, els poemes de Kavafis, la literatura anglesa. Són tants els Terencis que han existit perquè ell vivia la vida intensament i amb passió. A TVE Catalunya va fer una feina extraordinària amb les entrevistes a personalitats del món del cinema o la cultura, sempre amb el somriure als llavis, sempre amb interès per tot.
L'escriptor, a la televisió
Terenci va aparèixer per primer cop a la televisió el 1968, quan va guanyar la primera edició del Premi Josep Pla de narrativa amb la novel·la Onades sobre una roca deserta. El llibre uneix el gènere epistolar, l'autobiografia, la ficció i la cerca dels somnis. És ell en estat pur però situat en l'ambient, sempre present als seus primers llibres, de la petita burgesia barcelonina. A la que per cert, llavors no pertanyia, perquè era nascut al Raval.
El seu temps lliure era ple del que li podia aportar coneixement: veia molt cinema, llegia, escoltava òpera, conversava... L'amistat, l'amor, els viatges, el món antic, Barcelona... Terenci Moix era un bon vivant però epicuri. És a dir, gaudia de molt i a sobre, se n'alegrava, però no l'havien de mantenir: era un gran treballador, capaç de passar nits senceres escrivint. Va dir de William Shakespeare que si hagués viscut a la nostra època, l'anglès li hauria posat un pis, de tants anys com va passar traduint-lo. Ho va dir a una entrevista magnífica que li va fer a casa seva Jordi López Pedrol.
No sabem si Shakespeare li hagués posat el pis però sí que hauria matat el tècnic de so de Viaje con nosotros, el programa de Javier Gurruchaga a La 1. El 1988, Gurruchaga convida Terenci i ell hi recita els versos del monòleg de Hamlet, 'Ser o no ser...'. Vam poder sentir part en el bon anglès de Terenci. Posteriorment, el tècnic surt a canviar el micròfon de Terenci i l'espifia encara més en dir que no s'havia sentit res de la conversa. No era així, per sort.
L'escriptor estava promocionant un nou llibre, 'El sueño de Alejandría'. Van fer sortir un gladiador -a qui Moix va tirar floretes-, per donar-li un ram de crisantems, va dir Gurruchaga. Terenci li etziba, rient 'esto no son crisantemos, tesoro, son margaritas de lo más vulgar, pero me encanta'.
L'adaptador de clàssics pel teatre català
Precisament de Shakespeare, Moix va adaptar per a TVE Catalunya aquell mític Hamlet protagonitzat per Enric Majó. D'aquesta feina, que li encantava, en va parlar en un reportatge que li va fer el 1983 l'escriptor Josep Maria Carandell (1934- 2003) i on també veiem Terenci de viatge a Grècia.
Terenci Moix també va adaptar per al teatre en català de TVE La dama de les Camèlies, la novel·la d'Alexandre Dumas que Verdi i Piave van fer servir per a l'òpera La Traviata. Terenci té un llibre, poc conegut que es titula Amami, Alfredo. Alfredo és l'amant de Violeta, la protagonista. Per a la televisió, el personatge de Violeta el va interpretar per la gran amiga de Terenci, l'actriu Núria Espert. Ella mateixa va fer també de Salomé a la magnífica adaptació que van aconseguir conjuntament Terenci Moix i Sergi Schaaff, quan els estudis encara eren a Miramar, a Montjuïc.
L'amant de les estrelles de Hollywood
Li agardava tant el cinema! Terenci tenia una magnífica i enorme videoteca a casa. La va ensenyar a les càmares i va dir, sorneguer, que esperava que els lladres no li entressin, però que tampoc entendrien res perquè les veia en versió original.
La gran passió pel cinema, el seu coneixement d'idiomes i de les persones adequades li van permetre dur a terme un programa que enamorava el públic, sobretot els cinèfils com ell. A Más estrellas que en el cielo va entrevistar, entre altres artistes, grans actors i actrius de Hollywood, com Lauren Bacall, Jean Fontaine, Kirk Douglas i Peter O'Toole. L'espai es va emetre a La 1 de 1988 a 1989.
El culte guia turístic
La feina donava bons fruits i va arribar a ser un dels escriptors més llegits de la literatura espanyola. El 1986 va guanyar el Planeta amb No digas que fue un sueño. És un altra novel·la del que ara s'anomena 'novel·la històrica', gènere en què era un gran mestre. És el relat dels amors de Cleòpatra i Marc Antoni, quan l'Imperi amenaçava Egipte.
Però Terenci era molt especial i no podia pas presentar els seus llibres com qualsevol altre autor. Es va empescar una manera curiosa i es va investir de guia turístic de Roma i el programa Giravolt ens els va mostrar en la presentació d'un nou llibre, Venus Bonaparte, amb un passeig per la ciutat, on posava un emfàsi especial en indicar els llocs on havia estat de jove quan hi va viure. Montserrat Mompó ho va explicar per a TVE Catalunya i ho vam veure el 1994.
El viatger que es quedava
Tant li van agradar Londres que, com a Roma, hi va viure una llarga temporada. I sempre trobava a altres ciutats allò que li agradava de Barcelona: que després d'èpoques de decadència, reneixen. Però l'adoració de Terenci per Egipte era majúscula. Ho va explicar a Esta es mi tierra: la civilització egípcia li semblava molt refinada, la considerava l'origen de la civilització, i quan feia un creuer pel Nil, se sentia als seus propis orígens, com a casa. El que Terenci defineix com una infància grisa es va acabar quan, en una butaca de cinema, va descobrir el seu nou país vient Cleopatra, de Mankiewicz. I és clar, des de llavors, reverenciava Elizabeth Taylor. El capítol de Esta es mi tierra, estrenat el 2001, es titula 'La tierra del ensueño'.
L'entrevistador perfecte
Sense Terenci Moix i la seva afició i dedicació a la conversa i els seus amplis coneixements de la cultura, el cinema o la literatura, a l'art en definitiva, no tindríem a TVE Catalunya un arxiu tan extens, valuós i generós de personalitats que expliquen la seva vida. Terenci a la fresca, programa emès els anys 80, era un espai en què el periodista xerrava amb complicitat i un coneixement excel·lent del convidat. Una autèntica joia a què els professionals acudim quan ens hem d'informar o quan, desgraciadament, algú traspassa.
Com a exemple, i jugant amb la ironia i l'amor de Terenci pel cinema i el teatre, el primer episodi: reuneix dues molt grans, Mary Santpere i Sara Montiel. Sense res a veure amb els convidats, però li era igual, el plató era ambientat en Egipte.
L'amic estimat
Rebre els amics a casa era un dels grans plaers de l'escriptor. Montserrat Roig li va fer una semblança a la secció Retrat de la revista cultural Tot Art del 1976.
El documental Terenci, de 60 minuts de durada, recorre la vida de l'escriptor. Un relat en primera persona gràcies a les múltiples aparicions que va fer a TVE i amb la participació d'amics de l'escriptor com Núria Espert, Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Schaff, Colita, Enric Majó, Maruja Torres, i l'Anna Maria Moix, entre altres. El van fer Carmina Roig i Sergi Castelar.
Igualment, les seves intervencions a TVE van permetre que Mabel Beltrán elaborés el reportatge Terenci Moix: un faraó a Barcelona, quan l'escriptor va morir. Hi parlaven altre cop els seus grans amics, l'escriptor i dramaturg Josep Maria Benet i Jornet i el gran realitzador i pioner de la televisió Sergi Schaaff. En aquest treball hi ha els fragments on Terenci parla de que no es va plantejar tenir fills, que la informàtica l'havia atrapat i que quan es persegueix alguna cosa, sovint és millor la cacera que l'objecte de desig.
L'estiuejant de l'Empordà
Vicky Larraz va fer d'entrevistadora de l'entrevistador en la seva visita a Ventalló, a l'Empordà, on Terenci Moix tenia una casa. Quan l'escriptor va morir, d'emfisema pulmonar a causa del tabac, la casa es va vendre i va canviar de mans. Era molt gran, amb parets gruixudes, jardí, terrassa i pedra vista.
Quants Terencis més ens falten! Hem passat de puntetes per sobre de la icona gai, del bandarra, de l'home educadíssim, de la imatge cultural d'una Barcelona dels anys 60 que volia despertar. Possiblement, gràcies a Terenci Moix, molts van sentir parlar de Barcelona, per primera vegada, a indrets del món que ni imaginem.
