Per què existeix “La síndrome de la punta de llengua”?
Déu n'hi do
- Tothom té moments de lapsus, de no saber el que anava a dir, tenir-ho a la “punta de la llengua” i quedar-se una estona en blanc
- Els noms propis no solen tenir sinònims
“L’altre dia vaig anar a … Espera… Com diantres es deia aquell poble?”. A tots els catalans i també els que no ho siguin els ha passat alguna vegada. Tothom té moments de "lapsus", de no saber el que anava a dir i tenir-ho a la “punta de la llengua”. Aquest fenomen té un nom: La síndrome de la punta de la llengua.
La síndrome de la punta de la llengua
Sovint no recordes el nom d’un actor, el nom d’un llibre, el nom d’una ciutat, el nom del menjar típic de Copenhaguen… Ha passat a tothom alguna vegada, si més no, una. Però no us preocupeu que no és Alzheimer ni cap problema greu de memòria: és la síndrome de la punta de la llengua. I per què passa? Per què oblidem momentàniament el que volíem dir?
Els noms propis no solen tenir sinònims i a vegades al cervell li costa trobar els sons concrets per a reproduir-los, ja que aquests noms no s'emmagatzemen a la memòria semàntica, sinó a la memòria auditiva.
Malgrat que pot semblar i ser frustrant, “la síndrome de la punta de la llengua” no és una malaltia. Es tracta més aviat d'una descripció d'una experiència cognitiva temporal, relacionada amb els processos de recuperació de la memòria i la connexió entre els conceptes emmagatzemats al cervell. Per tant, si alguna vegada t’has quedat en blanc quan volies dir alguna cosa en concret, no et preocupis passa a tothom i més del que es voldria. Ara bé, si et passa cada dos per tres i cada vegada que et trobes amb una mateixa persona li demanes el nom, no és que tinguis "La Síndrome de la punta de la llengua" és que ets un despistat.
Si vols descobrir més curiositats de la llengua catalana o de la vida en general, recupera el programa ‘Déu n’hi do’ amb la Shalana a RTVE Play Catalunya.
