La síndrome del campió: No felicitis a un pare per fer de pare
Farem el que podrem
- La síndrome del campió és el reconeixement social que té un pare que està implicat en la criança d’un infant
- L’antropòloga Bruna Álvarez i la psicòloga Elena Crespi asseguren que no existeix la corresponsabilitat real entre l’home i la dona en l’educació dels fills
Amb els anys, els homes cada vegada s’impliquen més en la criança dels seus fills i filles. Tot i això, expertes com l’antropòloga Bruna Álvarez, asseguren al programa ‘Farem el que podrem’ que “encara queda molta feina a fer” per assolir la corresponsabilitat real.
Segons la psicòloga Elena Crespi Asensio la corresponsabilitat és un mite i no existeix: “és una fita a assolir, però seria el com dues o més persones d'un nucli familiar s'organitzen perquè la feina que s'hagi de fer sigui justa i equitativa. I ara mateix això no està, no està succeint ni molt menys”. Una mostra que és un objectiu que encara no s’ha aconseguit és la ‘síndrome del campió’.
La síndrome del campió
A ‘Farem el que podrem’ Crespi defineix la ‘síndrome del campió’ com “el reconeixement social que hi ha cap al pare que fa alguna cosa i que està implicat en la criança de les seves criatures”.
La psicòloga posa un exemple per comparar la visió que es té d’un pare o d’una mare davant l’educació dels seus fills i filles: “Els homes que porten la canalla a l'escola, van a les reunions de l’AFA o saben quin peu calça la seva criatura, se'ls felicita com si fossin grans campions. En canvi, en el cas de les dones, es pressuposa que ho hem de fer o saber i ningú ens felicita per saber el número de peu que fa la nostra criatura. Encara més, si no ho sabem se’ns critica.”
Un fet que reconeix l’Anton Fernández, pare de dos infants, és que quan porta el seu fill pel carrer, molta gent el mira amb un somriure com dient-li “quin bon pare” i, reconeix que se li fa molt estrany que ningú “mira amb cara d’aprovació i felicitació a una dona que va pel carrer amb la seva criatura”. Segons Fernández, els pares que no s’impliquen en l’educació dels seus fills “es perden una època preciosa”.
