Mor Armand de Fluvià: el primer homosexual en sortir de l'armari públicament
- Armand de Fluvià va ser una figura imprescindible per als avenços del col·lectiu homosexual a Espanya
- El genealogista i heraldista va entrar a la política espanyola apropant-se a la monarquia i va acabar a l'esquerra més activista
Armand de Fluvià, mort avui a 92 anys, fou un personatge transcendental a l'àmbit social i polític a Catalunya. Un genealogista i heraldista excels que és conegut pel seu aferrat activisme LGTBI. Ell és un dels pioners a Espanya. Sota el pseudònim de Roger de Gaimon, va ser un dels fundadors del Moviment Espanyol d'Alliberament Homoesexual i creador del Casal Lambda. El 1978 va fer història en ser el primer espanyol a sortir de l'armari públicament, ho va fer per Televisió Espanyola. També fou el president de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals de 1995 a 1997.
De monàrquic a independentista i activista d'esquerres
Provinent de família de l'alta burgesia catalana, el 1953 va endinsar-se en la política formant part del grup monàrquic Joventut Espanyola d'Acció (JEA). Al cap de quatre anys fou empresonat pel seu activisme polític i, després de recuperar la llibertat, va participar en la Caputxinada de 1966. Fins a 1969 fou secretari polític del Comte de Barcelona, llavors Joan de Borbó.
Ben entrada la dècada dels setanta comença a vincular-se a grups relacionats amb l'independentisme català i es posiciona a favor dels drets dels homosexuals. El 1976 entra al grup de Convergència Socialista de Catalunya (CSC) i el 1979 funda el partit Nacionalistes d'Esquerra. Paral·lelament, a la dècada dels vuitanta i dels noranta, fou membre i activista de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes.
Activisme homosexual
El 1970 emprèn una campanya contra la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social, que pretenia condemnar els homosexuals pel fet de ser-ho. Juntament amb Francesc Francino, sota el pseudònim de Mr. Bellgai, i en col·laboració amb la revista francesa Arcadie, de contingut gai, van aconseguir que la llei només condemnés les persones que fessin més d'un acte d'homosexualitat.
Això va donar peu a la fundació, amb Francino, del primer grup gai espanyol: el Moviment Espanyol d'Alliberació Homosexual, del qual formaven part unes setanta persones que es reunien clandestinament a Barcelona. El 1972 editaven butlletins sota el nom d'Aghois, Agrupació Homosexual per a la Igualtat Sexual, per a Arcadie, que els redistribuïa des de França a Espanya. Un any després el van censurar.
El 1974 va participar en el I Congrés Internacional de Drets de Gais que es va celebrar a Edinburg, on de Fluvià va explicar la situació dels homosexuals a Espanya. El 1975, després de la mort de Franco, va fundar el Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), del qual era el secretari general. Aquesta situació li va permetre impulsar l'Institut Lambda, després anomenat Casal Lambda, el primer centre cultural i de serveis per a homosexuals d'Espanya. En va ser el primer president i des del 1995 és el president d'honor.
El primer a sortir de l'armari per televisió
El seu activisme pels drets del col·lectiu homosexual arriba al punt més àlgid el 1978. Armand de Fluvià va convertir-se en la primera persona a Espanya a sortir de l'armari públicament. Ho va fer a casa nostra, a Televisió Espanyola, als programes 'De bat a bat' i 'Vostè pregunta'. La resposta de la societat espanyola en general fou positiva.
Un llegat únic en la tasca genealògica
La figura barcelonina també és coneguda per ser especialista en genealogies catalanes i en les dinasties dels comtats catalans i la Corona d'Aragó. El 1983 es va convertir en assessor de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i de l'Arxiu Nacional de Catalunya. Aquest mateix any també va fundar la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària, de la qual en va ser president fins al 2007, quan va crear la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica.
El 1996 va lliurar tot el seu fons bibliogràfic i documental a la Generalitat de Catalunya, al mateix temps que lluitava contra l'Ajuntament de Barcelona oposant-se al canvi de signes heràldics. La seva tasca ha sigut reconeguda en diverses ocasions, on destaca la Creu de Sant Jordi que va rebre l'any 2000 o la Medalla d'Honor de Barcelona de 2008.
