Julia Navarro, al 'Cafè d'Idees': "La cultura sempre ens salva"
- L'autora parla del seu llibre 'El nen que va perdre la guerra', una història sobre dones del gulag
- L'escriptora reflexiona sobre les problemàtiques que es plantegen a l'obra i les similituds amb la vida real
L'escriptora i periodista Julia Navarro ha visitat el 'Cafè d'Idees' i ha parlat sobre el seu nou llibre, 'El nen que va perdre la guerra'. Una història sobre dones del gulag que són capaces de sobreviure en condicions infrahumanes gràcies a recordar els llibres i els poemes que havien llegit. A l'entrevista, l'autora ens ha deixat algunes reflexions interessants que vaticinen la riquesa d'aquesta obra literària.
Els llibres són la millor arma
"Quan algú obre les pàgines d'un llibre inicia un viatge de la seva realitat a d'altres", afirma Navarro, referint-se que quan ens convertim els lectors, deixem de banda la nostra història, els nostres problemes i traumes. De fet, la periodista assegura que "els règims totalitaris temen més la paraula que les armes", perquè creu que totes les persones que tenen una idea pròpia i que pensen diferent dels canals oficials són les principals amenaces. "Tots els règims totalitaris són iguals, tant si són vermells com si són blaus", afegeix.
Val la pena passar un any a la presó per unes caricatures? A persones com Clotilde, personatge del llibre, sí. Allà la torturen, pateix vexacions i emmalalteix de tuberculosi, entre d'altres: "El fet que no li permetin crear, és com si la mutilessin", explica la periodista.
A més, el que les motiva a les dones seguir endavant a la presó és saber que hi ha algú fora pensant en elles. De fet, al llibre una d'elles li pregunta a una altra, després de complir la pena: 'Ets feliç?', i l'altre li contesta 'Estic viva'. Navarro ho té clar: "Què més es pot demanar després de sortir de l'infern?".
La guerra i els nens
"Els nens sempre perden les guerres dels seus pares". Amb aquesta frase, l'escriptora fa referència al personatge principal de la novel·la, Pablo, que ha de marxar a la Unió Soviètica exiliat. El seu destí ha quedat marcat perquè els seus pares, militants comunistes, han perdut la guerra.
En aquesta fugida, Pablo no s'oblida de la seva mare tot i que es converteix en una nebulosa que sent però no veu. Es tracta d'un nen que té dues mares, la seva mare biològica, i la dona d'una família que l'acull, i estima a les dues per igual.
Dignitat i heroïcitat
"Jo crec que no s'ha de demanar mai a ningú que tingui un comportament heroic". I és que la periodista fuig, a totes les seves novel·les, dels herois i les heroïnes, i sempre procura que els seus personatges siguin persones que ploren, que pateixen, que els passen desgràcies i que són capaces o incapaces de dir 'no'. Per exemple, al llibre, quan torturen a Pablo, no pot o no sap delatar als seus i acaba al gulag. Un exemple d'una acció heroica, però també suïcida, segons el periodista Víctor Amela.
La immigració
"Amb la immigració, el problema no el té Espanya. El té la gent que hi ve". Navarro creu que no hi ha ningú que deixi casa seva si no és per una causa, per una necessitat. Afegeix que la gent fuig de guerres, violència, gana i misèria: "Ningú s'endinsa al mar amb piragua per veure com es viu a Espanya". És per aquest motiu que l'autora considera terrible que hi hagi un sentiment d'animadversió contra la gent que busca un lloc on poder viure.
