D'on surt el suro? Així és com s'extrau dels arbres
La Recepta Perduda- La recollida del suro, un material amb diversos usos que creix durant l’estiu, es fa de manera manual
- Josep Pla, la gran figura literària i gastronòmica de Palafrugell
LORENA MONTÓN
A ‘La Recepta Perduda’, Sílvia Abril visita Palafrugell. Aquesta població del Baix Empordà té diversos elements que la caracteritzen com el catxoflino, un plat de reaprofitament de mar i muntanya, o les havaneres que cada any omplen de visitants la veïna Calella. Però també és un punt de producció de suro, un material que es recull en campanyes a l’estiu i que té gran rellevància a la zona.
D’on surt el suro?
Les Gavarres, l’alineació muntanyosa de la Serralada Litoral Catalana, és terra de suro. Sílvia Abril coneix en Marçal, un enginyer forestal reconvertit en recollidor de suro des de fa nou anys. “Aquesta és la meva novena campanya. El suro només surt a l’estiu, quan la saba puja i l’arbre fa el canvi de fulla”, explica.
“D’aquí a 12 anys tornarà a sortir“
El tronc de l’arbre té diverses capes i és a l’escorça on es troba la fusta, però entremig surt una altra que és la que genera el suro. “Es treu el suro i continua creixent. D’aquí a 12 anys tornarà a sortir el gruix necessari per poder-lo tornar a treure”, comenta en Marçal, que detalla que “depèn de les condicions climàtiques de cada lloc, tarda més o tarda menys”.
La pela del suro
Per pelar suro s’ha de seguir una tècnica concreta i tenir els estris adequats, com una destral surera. El primer que es fa és picar un cop fort al tronc i seguir colpejant cap a baix fins que la capa de l’escorça es comença a desprendre del tronc. “Una de les gràcies que té és que no talles l’arbre”, comenta el llevador i afegeix: “Per mi això té un encant extra que no tenen altres activitats forestals, tornes al mateix arbre”.
Durant la sessió de lleva del suro amb Sílvia Abril, en Marçal comenta que hi ha una tradició de llevaires que implica demanar permís a l’arbre abans de treballar-lo. “Hi ha una dita que diu ‘si el suro no surt, has de sortir tu’, que vol dir que voler-lo arrencar perquè sí, és fer-li mal. Quan no surt, has de marxar”, afegeix.
Escorça d'un arbre durant el procés d'extracció de suro
El món del suro
El suro és un material amb el qual es fan moltíssimes coses, tot i que la més coneguda és la dels taps. Però, tal com comenta en Marçal, “la indústria ha esclatat i ara hi ha moltes més aplicacions: parquets, aïllaments, juntes de mortor i portes que es barregen amb cautxú, roba...”.
De fet, a Palafrugell es troba el Museu del suro més gran de Catalunya com a reflex de l’ADN surer dels catalans. Gairebé totes les famílies d’aquesta zona geogràfica han estat vinculades amb aquest sector. Entre Cassà i Palafrugell es fan un de cada tres taps de suro del món.
Imatge d'arxiu d'un treballador del suro
Els taps de suro
El procés de fabricació de taps de suro té una dinàmica molt marcada. Joan Costa, mestre taper, explica que “Catalunya és una zona on el creixement del suro és lent, el que fa que tingui més densitat i, per tant, que pugui estar més anys a l’ampolla”. Un cop les llesques del material arriben al seu magatzem, s’han de deixar assecar durant un any.
Després ja es podran dur a la fàbrica per bullir-lo, preparar-lo i fabricar el tap. Quan estan fets, s’ha de fer una tria, rentar-los, passar-los per un procés de vaporització, i fer un test olfactiu per maximitzar la seva neutralització, que no aporti cap olor i només faci la seva funció de tapar. Tal com es lamenta Costa, la de taper “és una feina que està en perill d’extinció. És molt autèntica i combina artesania, el producte natural i la tecnologia”.
Un sac de taps de suro
