3 plantes emblemàtiques de l'Alhambra de Granada
Va de Verd - Els palaus i edificis que conformen l’Alhambra estan voltats de jardins, boscos i horts des de la seva creació
- La poda topiària és una tècnica de jardineria que prioritza l’estètica vegetal
SALVADOR RICH
José Carlos Ávila és el cap del Departament de Jardins i Boscos del Patronato de l'Alhambra i Generalife, un conjunt monumental de 65 hectàrees d’extensió que comprèn diversos palaus, però també una quarantena de patis, jardins, horts, fonts, arbredes...
Com que el recinte només tanca la nit de Nadal i per Cap d’Any, el manteniment s’ha de fer paral·lelament als horaris de visites. De fet, el conjunt és uns dels patrimonis mundials de la Humanitat més visitats a Espanya i l’any 2023 va batre el seu rècord amb 2,6 milions de visitants.
Interior de l'Alhambra de Granada.
Ávila explica a ‘Va de Verd’ que les plantes de l’Alhambra no només realcen la bellesa de les construccions: formen part dels seus 700 anys d’història. Alguns jardins es mantenen —amb algunes variacions pròpies del pas del temps— com els van formar a l’època natzarí.
Altres jardins, en canvi, són posteriors i fins i tot contemporanis, tot i que igualment mantenen la presència de plantes autòctones i emblemàtiques d’entre les més de 800 espècies que hi podem trobar. L’especialista en destaca tres: la murta, el xiprer i el magraner.
La murta
Si heu visitat l’Alhambra i la busqueu per aquest nom, potser no la trobareu fàcilment. En castellà rep el nom de “mirto”, però el seu nom més identificatiu és “arrayan”. Tot un pati, dins del palau “De los Leones” rep el seu nom perquè ja hi havia aquestes plantes que avui es retallen formant dues rengleres perfectes, gràcies a les noves eines tècniques topiàries.
Murta a l'Alhambra.
Ávila comenta que és una planta autòctona, “molt resistent que, de moment, no pateix plagues”, la qual cosa el fa una bona alternativa al boix, afectat per la papallona blanca. A més, és aromàtica.
El xiprer
És una constant dins del recinte veure xiprers en grup, retallats com si fossin murs, o rengleres d’arcs. No només adornen, també recreen la forma d’edificacions que ja no hi són.
Uns xiprers de l'Alhambra.
Ja n’hi havia a l’època natzarí, però el seu ús es va estendre molt més al segle XIX, precisament quan es van emprendre les grans tasques de reconstrucció de l’Alhambra. A més, és un arbre especialment longeu: se’n coneixen alguns espècimens mil·lenaris.
El magraner
No es pot saber si li va donar el nom a la ciutat o a l’inrevés, però el magraner (“granado” en castellà) ja era emblemàtic a l’època natzarí, quan es feia servir amb motius ornamentals, culinaris i fins i tot per pagar impostos.
Sembla que el seu origen és iranià, i els més històrics del recinte els podem trobar al Generalife, un palauet on els sultans i la seva família es traslladaven per passar més frescos els mesos de calor.
La flor d'un magraner de l'Alhambra.
L’especialista en jardineria també destaca les hortes i els bancals de fruiters que s’estenen per les faldes dels turons que conformen l’Alhambra. Per mantenir-ho, i fins i tot per restablir-ho com era originalment, el Patronato disposa de vivers i plantacions que produeixen unes 100.000 plantes anuals, el 80% de la planta de temporada que s’hi cultiva. Un patrimoni que es coneix com “La Alhambra verde”.
