La construcció del pantà de Sau: condicions laborals pèssimes i morts amagades

• El documental 'Sau: la memòria submergida' relata les històries dels obrers que van treballar a la construcció del pantà
• Encara no se sap del cert quants accidents mortals hi va haver en les obres de la presa ni quants hi van perdre la vida

Sau: la memòria submergida

La construcció de la presa del pantà de Sau va començar a principis de la dècada de 1940, a la postguerra, i va acabar el 1963. Durant aquests anys, centenars d'immigrants de fora de Catalunya, sobretot del sud d’Espanya, van arribar per treballar-hi. Eren mà d'obra barata i amb condicions laborals eren pèssimes.

La presa de l'embassament de Sau

La transformació d’un poble

A la vall de Sau, a la comarca d’Osona, hi havia l’antic poble de Sant Romà del qual encara es pot veure l’església quan baixa el nivell d’aigua del pantà. La construcció de la presa va comportar l’arribada de més habitants. De fet, la seva població es va triplicar. “Necessitaven mil persones per construir”, assegura al documental ‘Sau: la memòria submergida’ Mila Martínez. Veïna de Vilanova de Sau, l'actual nucli principal del municipi, va viure al nou Sant Romà, una colònia per als enginyers, capatassos i caps d’obra que disposava d’un cementiri, una església, una escola i una caserna de la Guàrdia Civil.

El campanar de l'església de l'antic poble de Sant Romà, al pantà de Sau

Gran part dels obrers van viure al Pla de Casalís, un poble que actualment, com el nou Sant Romà, està en ruïnes. “Als barracons dels treballadors hi havia gairebé 900 persones, perquè eren lliteres de fins a quatre pisos”, assenyala Josep Santos recordant el que veia quan era petit: el seu pare treballava a l'embassament. Félix Jurado Ramos, un cordovès empleat al pantà, va relatar al seu llibre ‘Memorias de un niño de la guerra’, que els primers dies van haver de dormir sobre sacs de palla perquè no quedaven matalassos. Tenien només una manta que, quan va arribar l’hivern, va ser insuficient per abrigar-se.

Barracons del Pla de Casalís on vivien els treballadors

Unes condicions laborals pèssimes

Per poder construir l’embassament de Sau i regular les avingudes del riu Ter, emmagatzemar l’aigua, distribuir-la i produir energia hidroelèctrica, calia construir un salt de més de 80 metres i instal·lar dues grans turbines. Feia falta gent. “Els primers obrers que arriben a Sau no són obrers sinó presoners de guerra que van a petar a tendes de campanya i custodiats per un escamot de falangistes i guàrdies civils”, diu al documental Joan Lagunas, autor de la Història de la construcció del Pantà de Sau’ .Els presos republicans es van afegir als immigrants: com més mà d'obra, millor.

Obrers que treballaven en la construcció del pantà de Sau pujats als vagons

“L'ofici el vaig aprendre allà amb llàgrimes i sospirs“

Segons les memòries de Félix Jurado, el jornal era de 10 pessetes i 50 cèntims. Les hores extres les pagaven a 1 pesseta i mitja. Els treballadors rebien pa per menjar, però els el descomptaven del sou. Manel Fructuoso, extreballador encarregat de mantenir la maquinària en marxa, comenta que “allà no s’acabava la feina mai perquè començaven el torn a les 8 i fins a les 8 o 10 del vespre...”. Les eines i les màquines escassejaven, per això l’esforç humà per construir el pantà era essencial. “L’ofici el vaig aprendre allà amb llàgrimes i sospirs”, assegura Ángel Márquez, que hifeia tasques l’electricitat i mecànica.

“El meu pare treballava molt, pobret. Va treballar molt perquè a nosaltres no ens faltés de res i gairebé ens faltava sempre perquè no li arribava”, comenta Santos. Al documental ‘Sau: la memòria submergida’ també explica que el seu pare havia de carregar ciment a l’esquena per transportar-lo dels camions al magatzem i com que arribava calent, li cremava l’esquena: “Al vespre, la meva mare l'havia de curar amb aigua, vinagre i sal perquè l’endemà hi pogués tornar. Que així és com curaven les bèsties abans”.

Les morts no comptabilitzades

Les barrinades, és a dir, les explosions per fer saltar les roques a les pedreres, van ser una de les causes de mort d'alguns treballadors. També les esllavissades espontànies. Segons les memòries de Jurado, la primera persona que va perdre la seva vida al pantà va ser Francisco Zafra, que tenia uns 50 anys. Va morir quan un vagó que transportava pedres i ciment li va caure a sobre i el va aixafar. Zafra va ser el primer, però no l’últim.

El pare de Purificació Expósito, Antonio Expósito, va morir el 1961: “Posava explosius quan estaven fent el pantà i una esllavissada el va agafar. Després vam saber com va ser, perquè al principi no ens ho van dir. Li va tallar el coll sencer”. “Es va quedar aquí, a Sau”, afegeix.

Purificació Expósito mostra una foto del seu pare, Antonio Expósito, que va treballar al pantà de Sau

Josep Santos explica que el seu pare també va morir per un accident a una carretera que van fer per connectar Sau amb Susqueda, on es construiria un altre pantà, per transportar les eines d’un lloc a l’altre. “Allà es tiraven moltes barrinades per trencar les roques i hi va haver una esllavissada i una roca li va tocar al meu pare, i allà va morir”, apunta.

Segons comenta Santos al documental, per la mort del seu pare l’empresa va oferir a la seva mare una única indemnització de 150.000 pessetes o cobrar-ne cada mes 13.000. La seva mare va escollir la segona opció per assegurar-se rebre un mínim de diners durant tota la vida. “La mort valia més, però com que allà no s’hi va ficar ningú. Ningú va protestar de res...”, diu resignat.

“No existia la seguretat i no existia el valor de la persona“

“No existia la seguretat i no existia el valor de la persona”, assenyala Lagunas. Quanta gent va morir? “No en tinc ni idea. Jo diria que un mínim de 50 persones”, respon al documental. No hi ha una xifra oficial. Tal com apunta Mila Martínez, ni al règim franquista ni a l’empresa constructora li interessava que els comptabilitzessin al registre del municipi les morts per accidents laborals en l’obra del pantà: “Era una premissa que no sortís enlloc i, per això, hi ha tan poca informació”. En el petit cementiri del nou Sant Romà reposen les restes dels treballadors i dels enginyers que van morir. Hi ha obrers que van ser enterrats sense una placa d’identificació. Segons Martínez, són “els grans anònims i els grans morts de l’obra”.

Cossos enterrats sense placa d'identificació al cementiri del nou Sant Romà

“Si ens haguéssim quedat a Extremadura, no sé on seríem...“

Finalment, el 13 d’agost de 1963 el pantà es va començar a omplir d'aigua. “Ho vam passar malament, però estic molt content d’haver viscut allà. (...) Eren uns anys molt dolents però van passar. Si ens haguéssim quedat a Extremadura, no sé on seríem...”, confessa Josep Santos al documental ‘Sau: la memòria submergida’. La vida dels veïns de Sau va canviar definitivament amb la construcció de la presa, però també la dels nouvinguts.