Així va ser la desaparició de dones locutores a la ràdio durant la dictadura franquista
- Als anys trenta, hi havia més locutores que locutors als programes radiofònics de Catalunya
- El documental ‘Dones de la ràdio’ fa un repàs de la història de les veus femenines en aquest mitjà
MARINA SÁNCHEZ ALCOLEA
La inauguració de Ràdio Barcelona el 1924 assenyala el naixement del mitjà radiofònic a Catalunya. Durant la dècada dels anys trenta, la presència de locutores va ser superior a la dels homes al nostre país, però l’arribada de la dictadura franquista va revertir la situació: no només el nombre de dones va reduir-se a la ràdio, també va canviar el seu rol.
El documental ‘Dones de la ràdio’, dirigit per Neus Sala, fa un recorregut pels 100 anys de vida del mitjà de comunicació a Catalunya a través de protagonistes d'abans i d'ara.
1924: l’inici de la ràdio a Catalunya
Segons apunta en el documental la doctora Sílvia Espinosa, professora de Comunicació Audiovisual i Publicitat, Maria Cinta Balaguer va ser la primera locutora d’Espanya. Als anys vint, presentava un programa sobre literatura a Ràdio Barcelona destinat a un públic femení. “Això va canviar el paradigma de la Comunicació”, assegura l’experta.
La dècada dels anys trenta: la dona al capdavant dels micròfons
Hi va haver moltes emissores a Catalunya que van tenir a dones al davant dels micròfons. Elvira Altés, investigadora en Comunicació, explica que va mirar una guia de la ràdio de 1934 de totes les emissores espanyoles i va determinar que el 52% eren locutores a l’Estat espanyol i el 82% ho eren a Catalunya.
Tal com comenta Espinosa, durant la Segona República Espanyola la ràdio va créixer exponencialment perquè hi ha un decret que afavoreix l'aparició de moltes ràdios locals. És en aquest moment quan sorgeixen Ràdio Associació de Catalunya o la ràdio a Tarragona o Badalona amb veus com la Rosalia Rovira i Paquita Boris. Altés destaca que Antolina Boada va ser una de les primeres locutores en l’àmbit local a Catalunya, en el seu cas a Terrassa on s’inaugura l’emissora el 1932.
Antolina Boada, locutora pionera de la ràdio local a Catalunya
Amb l’esclat de la Guerra Civil, la societat es capgira i la ràdio també ho fa. Molts homes que hi treballaven al mitjà van a lluitar o s’exilien. També marxen algunes locutores de la II República com Maria Carme Nicolau, de Ràdio Barcelona. Malgrat la falta de personal masculí, moltes emissores van continuar amb la seva programació. “Això feia que locutores, que eren molt joves, anessin a treballar malgrat els bombardejos”, detalla Sílvia Espinosa. La professora afegeix que les que durant el conflicte bèl·lic van llegir els comunicats de propaganda del govern de la Generalitat van ser arrestades o van ser "obligades a marxar a casa seva i al cap de pocs dies les van buscar per entrar a la presó”, com és el cas de Francina Boris o Rosalia Rovira que es va negar a seguir les indicacions dels militars quan van entrar al locutori i a dir proclames com “Arriba España”.
La dictadura franquista: un canvi de rol per a les locutores
“ Si tenien molt marcat el català, les apartaven“
Amb l’arribada del franquisme, en el procés de depuració, les noves autoritats van decidir quines locutores republicanes podien seguir a la ràdio o no. “Els fan proves per veure quin tipus d'accent tenien. Si tenien molt marcat el català, les apartaven”, assegura Espinosa.
Tal com comenta Elvira Altés, la llei del Fuero del Trabajo especifica que “allunyarà les dones del taller i de la fàbrica”, i això incloïa les emissores de ràdio. La investigadora en Comunicació assenyala que la ràdio va esdevenir el mitjà ideal perquè les dones rebessin missatges i, per això, es van posar en marxa dos consultoris. El 1939 va néixer a Radio España de Barcelona el de Montserrat Fortuny, un pseudònim a qui l’actriu Mercedes Laspra posava veu. El 1947 es va començar a emetre el consultori d’Elena Francis, tot un èxit entre el públic femení fins als anys vuitanta que va desaparèixer. “El record de l'Elena Francis és un record inesborrable que a mi i a moltes dones de la meva generació ens va fer o tontes o feministes radicals”, diu la comunicadora Julia Otero al documental ‘Dones de la ràdio’.
“Les dones que estan a casa aïllades, que és el que volia el franquisme, poden reviure una comunitat imaginada, que és que jo escolto el que li passa a una persona amb una dona que ho explica i puc veure que a mi no em passa o sí que em passa”, explica Altés. Com indica la doctora Sílvia Espinosa, les dones van deixar de ser directores de programes, guionistes i no locutaven de manera equitativa en comparació amb els homes: “Acaben sent el complement de l'home". Maribel Álvarez, locutora i escriptora, comenta al documental que només volien les noies com a locutores perquè la seva veu animava, ja que “era el contrast que alegrava una mica l'antena”.
Als anys cinquanta la ràdio es va popularitzar. Malgrat que la televisió va arribar a Espanya el 1956, la majoria de les famílies no hi tenia accés. Durant aquesta dècada comencen les famoses peticions de l’oient i milers de persones seguien el ràdioteatre i les ràdionovel·les.La censura franquista també va arribar a la ficció de la ràdio. María Luisa Solá, actriu dobladora, comenta que s’adonava que els guions i les obres de teatre estaven censurades. Maribel Álvarez explica que les autoritats franquistes també limitaven la música davant l’èxit de grups internacionals com The Beatles o The Rolling Stones: “Les lletres, malgrat que fossin en anglès, sabien que eren pernicioses per a nosaltres perquè, clar, érem a una societat santa i pura.”
Poques dones dirigien els seus propis programes. Una excepció era la locutora Maria Matilde Almendros, que com assenyala Elvira Altés, presentava i dirigia l’espai ‘De España para los españoles'. El 1966, Ràdio Barcelona importa 'Los 40 Principales'. Fins aleshores, les dones estaven al capdavant dels micròfons dels programes del “disco solicitado” i el “disco dedicado”, però amb l’arribada d’aquest format desapareixen dels programes musicals. “Se les esbandeix totalment i deixen d'acceptar que hi hagi dones discjòqueis als 40 Principales”, assegura l’experta en Comunicació.
Els homes lideraven la major part de la programació radiofònica també als anys 60. La comunicadora Encarna Sánchez va ser una excepció. Va ser una les pioneres a Espanya per dirigir programes no dedicats exclusivament a un públic femení. “Era una periodista poderosa, populista, que tenia un to molt enèrgic i que feia que molta gent l’escoltés”, assenyala Elvira Altés.
Fi del franquisme: llibertat també a la ràdio
Amb la mort del dictador Francisco Franco el 1975, va acabar una època de repressió. Per a Álvarez, en aquell moment el feminisme era sinònim de llibertat per a les dones: “Llibertat per comprar una rentadora, per signar unes lletres, per tenir un compte al banc perquè no podíem tenir res d'allò...”. La locutora i escriptora va presentar 'Punto y aparte', el primer programa feminista a Espanya on es va començar a parlar de temes com el divorci o l'avortament.
“La diferència encara és brutal“
Des de la Transició el tipus de programes a la ràdio ha canviat i la presència i lideratge de dones en aquest mitjà també ha crescut, malgrat que encara, com diu Julia Otero al documental, la igualtat entre els homes i dones no s’ha aconseguit totalment al periodisme: "Les dones hem anat molt a poc a poc ocupant aquests espais, molt a poc a poc. No ha estat gens fàcil. Ha estat un camí molt llarg, molt difícil, que compta: no hem acabat. Hem evolucionat molt, amb molts problemes, molt lentament i no hem arribat encara. La diferència encara és brutal, abismal."
