Màrius Carol: "La veritat ha deixat de ser important"

• El prestigiós periodista repassa a Noms Propis algunes anècdotes de la seva carrera
• Màrius Carol acaba de publicar 'El nen dels escacs'

Màrius Carol és periodista per sobre de tot. Ha format part de les redaccions de El noticiero Universal, El Correo Catalán, El Periódico de Catalunya, El País i La Vanguardia. Ha estat director de comunicació del Grup Godó i és columnista habitual de La Vanguardia. Va estudiar periodisme perquè li agrada explicar històries. El periodisme li ha permès estar amb personalitats molt diverses i en llocs en el que només els periodistes poden accedir-hi. I se sent un privilegiat. “Avui, a les redaccions, hi ha periodistes que no surten al carrer ni escriuen”.

“Abans el món seguia un ordre i els diaris el consolidaven. Avui el desordenen“

Per a ell ha estat important el fet d’escriure, i reflexiona sobre els canvis que han viscut els mitjans de comunicació darrerament. “Abans el món seguia un ordre i els diaris consolidaven aquest ordre. Avui el desordenen”. Diu que en el món de la immediatesa i de les xarxes socials, la veritat ha deixat de ser important. “La mentida és més entretinguda, i això és molt perillós. Vivim en un moment en què no es pot pensar.” També creu que la política avui dia és massa emocional, menys racional, i porta a una polarització d’opinions que no convé a la societat. “Abans la política es podia reflexionar”.

Màrius Carol, escriptor

Màrius Carol també es va llicenciar en Filosofia i Lletres, i és escriptor. Com a novel·lista va obtenir el Premi Ramon Llull el 2002 per ‘Les seduccions de Júlia’ i el Prudenci Bertrana’ el 2009 per ‘L’home dels pijames de seda’. A Columna també va publicar ‘Un estiu a l’Empordà’ el 2014, i a Destino, l’any 2021, ‘El camarot del capità’. També és patró de la Fundació Gala-Dalí, artista sobre qui ha escrit diferents obres, entre les quals destaca ‘L’enigma Dalí’, amb què va guanyar el Premio Así Fue el 2004. 

Recentment, ha publicat 'El nen dels escacs', la història tràgica de l’Antoni Lloret, que va ser sastre de Sant Sadurní i tinent d’alcalde per ERC en temps de la República i que es va amagar en acabar la guerra, quan les tropes del general Franco van entrar a la vila, per por de la barbàrie feixista. Als fills els van dir que el pare havia mort perquè no poguessin delatar-lo. El noi jugava molt bé als escacs, perquè n’hi havia ensenyat el seu pare, que n’era tot un expert. Durant una dècada li van arribar problemes d’escacs que suposadament li enviava un amic del seu progenitor; aquesta va ser la manera de relacionar-se sense córrer perill.