Anys mítics de TVE
- L'expansió de TVE es va produïr en plena crisi econòmica i política
- Amb unes tres hores diàries d'emissió, aviat es produirïen fins a 40 hores
- La connexió amb Barcelona va permetre l'accés a la xarxa d'Eurovisió
La televisió va començar com un esdeveniment d'abast exclusivament madrileny, per expandir-se poc a poc per tot el territori, arribant primer a Saragossa i ja en 1959 amb les primeres emissions des de Barcelona. Una xarxa de set emissores intermèdies va permetre la connexió de les dues principals ciutats espanyoles.
Així va anar construint-se una xarxa de transmissors i repetidors finançats en la seva majoria pels ajuntaments i diputacions afectades. L'estructura de la xarxa de difusió aniria de la ciutat al camp, com en els sistemes comercials.
La connexió amb Barcelona tenia especial importància, perquè significava la possibilitat de connectar-se amb la xarxa d'Eurovisió, que ja existia des de 1953 i a la qual TVE s'afegiria l'any 1960. Per a la majoria dels espectadors, Eurovisió significava la possibilitat de veure els partits dels equips espanyols en la Copa d'Europa. Els estudis de Miramar a Barcelona es van inaugurar el juliol de 1959.
“La connexió amb Barcelona va permetre l'accés a la xarxa d'Eurovisió“
La programació
La programació inicial no superava les tres hores diàries, des de les 21.00 a les 00.00 hores. Un any després augmentaria a quatre hores diàries, començant a les 20.15 hores i s'allargaria fins a la una de la matinada durant els caps de setmana. En 1959, les emissions s'amplien a cinc hores cada dia, horari que es mantindrà durant tot el franquisme. No obstant això, va haver-hi un intent inicial de programació matinal entre 1959 i 1962, que va ser suspès.
Cada dia, una hora abans que comencés la programació, només s'emetia la famosa 'carta de ajuste', que servia de guia per sintonitzar bé el senyal i calibrar el televisor. Amb el temps, aquella imatge es va fer molt popular, encara que molt pocs coneixien bé la seva utilitat.
Malgrat que als primers moments ‘només’ eren tres hores d'emissió diària, no era res fàcil omplir-les. Tot era en directe, des d'un plató d'emissions i un altre dedicat a assajos i instal·lació de decorats. També comptaven amb un tele-cinema i unes quantes pel·lícules cedides pel No-Do i per l'ambaixada nord-americana.
Dos anys després, en 1959, ja es produïen unes 40 hores d'emissió. Dels primers programes, van destacar la “Hora Phillips” i “Teatro en TVE”, antecedent de tots els espais dramàtics de TVE. Al principis s'oferien representacions de sarsuela des del Teatre Apolo de Madrid, la qual cosa permitia estalviar en la construcció de decorats. Aquests primers enregistraments escènics van permetre treure les càmeres de televisió al carrer.
A la fi de 1959 neix el programa de varietats “Gran Parada” que va tenir un enorme èxit en els anys seixanta. Com a nou mitjà de comunicació, la televisió seguia les modes musicals de les emissores de ràdio, per això el so era protagonista. "Gran Parada" va ser un predecessor dels programes musicals en els quals guanyaven popularitat molts dels artistes que tots recordem.
Inicialment hi havia quatre realitzadors: Alfredo Castellón, Pedro Amalio López, Fernando García de la Vega i Antonio Ozores, als quals aviat es van afegir Gustavo Pérez Puig i Juan Guerrero Zamora, que era el responsable de les representacions teatrals en TVE.
Les primeres cares visibles, provinents del primer equip experimental, eren Laura Valenzuela, David Cubedo i Jesús Álvarez. Poc després, en 1957, apareix el rostre de Blanca Álvarez, que es va fer ràpidament molt popular. Igual que Mariano Medina, des del principi conegut com ‘l'home del temps’
Les noticíes
A la setmana de començar les emissions, un redactor va entrar en el despatx del director de TVE i va exigir que la cadena muntés un servei d'informatius. Era David Cubedo, el primer redactor en cap de TVE i un dels presentadors pioners. En unes hores, es va crear el primer noticiari, en el qual es llegien retalls del diari del dia sota el rètol últimes notícies.
El Telediario no va arribar fins a l'any següent. Va començar les seves emissions el 15 de setembre de 1957, dirigit per José de les Casas i Ángel Marrero i presentat per Jesús Álvarez, es va estrenar, per tant, gairebé un any després de la inauguració de la cadena. Al llarg de primers anys d'emissió del Telediario des dels estudis del Passeig de l'Havana de Madrid, i amb una absoluta falta de mitjans i recursos tècnics, la informació que es facilitava al programa es limitava a la lectura per part dels locutors dels teletips que es traslladaven físicament des de la propera seu de Ràdio Nacional d'Espanya. Les notícies del país eren revelades pel No-Do, ja que TVE no disposava de laboratoris propis. Quant la informació internacional, curiosament, els primers acords d'intercanvi de notícies no es van realitzar amb agències europees, sinó amb les nord-americanes CBS i United Press International.
Els principals moments de la programació durant aquells anys inicials, van coincidir amb les grans celebracions del règim franquista, com la retransmissió, l'abril de 1959, del trasllat de les restes de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange, des de l'Escorial fins a El Valle de los Caídos; la informació sobre la visita oficial del president Eisenhower, al desembre de 1959, o l'emissió durant quatre hores de les noces de l'espanyola Fabiola amb el rei Balduino de Bèlgica, al desembre de 1960, que va ser la primera connexió a través d'Eurovisió. TVE havia ingressat en la UER al 1960, 10 anys després de la seva creació.
Descobreix tota la història del Telediario aquí
La situació financera
En 1957 apareixen els primers anuncis publicitaris, orientats principalment al patrocini. La seva expansió es produirà sobretot en 1959, coincidint amb la plena expansió territorial.
Fins llavors, TVE sobrevivia amb escassos mitjans econòmics i materials, en un estat en crisi econòmica. La publicitat i una millora de les finances del règim van acabar amb la precarietat i van facilitar l'expansió territorial de la cobertura de les emissions des de 1959 a 1962.
En els inicis, el govern va intentar implantar, des de 1957, un “impost de luxe” sobre els receptors de televisió per finançar la producció i transmissió de la programació de TVE. No obstant, aquesta taxa va fracassar per la resistència i la picardia dels propietaris i també per les desavinences entre els organismes de l'Estat amb competències amb aquest impost, que suposava entre 300 i 500 pessetes anuals de l'època, una elevada quantitat per al nivell dels salaris de llavors. La taxa va ser eliminada en 1965, ja que es recaptava menys que el que es gastava en les gestions de recaptació.
El fet rellevant és que la supressió de l'impost va contribuir a generar un model de televisió pública exclusivament comercial, dependent dels ingressos publicitaris, que ja serà impossible de modificar durant els següents anys.
Els 'telefilms'
A més de ser pionera en emissió massiva de publicitat, TVE es va convertir també en una de les primeres cadenes de televisió de tota Europa a importar sèries i telefilms nord-americans, poc temps després de la seva invenció en les cadenes dels Estats Units. Aquesta precoç arribada de les produccions nord-americanes marcarà el pes decisiu que la ficció televisiva nord-americana tindrà en tota la història de la televisió franquista, molt per davant de tots els formats nacionals, teatrals i dramàtics inclosos.